Capitol 3 - Dia 1
La Junta em posa al dia de la problemàtica de la casa.
Venim de la Junta d’en Josep Torrents on havien heretat un gerent, en Jesús Antón de qui tothom n’explicava histories diverses, i els treballadors de la
casa (segons les seves pròpies versions) n’havien sortit molt cremats, des del
primer a l’últim, pel seu tracte amb la gent. La Junta d’en Llorenç Vila va
decidir prescindir dels seus serveis al poc temps de constituir-se com a tal.
En Pepe Veigas, un sindicalista convençut, enllaç
sindical dels treballadors, i a qui havien ofert la possibilitat de marxar a
canvi d’una bona indemnització, va decidir rebutjar-la i seguir a la casa. Al
Pepe m’el van pintar com la ovella negre dels treballadors, negat a tot, i
enfrontat contra tot i contra tothom.
En Xevi Pifarrer, cap de manteniment fins aleshores,
havia decidit acceptar una oferta del Ajuntament i el seu substitut no donava
la talla.
I per si fos poc la Dolors Jaime, secretaria de
Presidència també havia acabat els turrons i va muntar una botiga de
complements al mateix Mercat amb dos socis mes, en Ramón Pagés Giribert i en Xena.
A més , en aquell moment, hi havia un enfrontament entre
el President i el membre de la Junta Francisco Casamitjana que havia acabat als
tribunals. Això va comportar a unes properes eleccions on ja no s’escollien
persones individualment, com fins aquell moment, sinó llistes tancades,
precisament per evitar que en el futur es poguessin repetir aquest tipus de enfrontaments
entre propis membres de la Junta que no agradaven als socis però sobretot no
feien gens de gràcia a la Generalitat de Catalunya, propietària i
concessionària dels terrenys del Mercat i que sovint en feia bandera del "seu" nostre Mercat. Val a dir que la Generalitat des
d’un primer moment va apostar fermament per un mercat d’origen, es a dir,
format majoritàriament per productors i així ho disposen els pròpis Estatuts.
Com es pot veure, una mica caòtic tot plegat amb el propòsit
de la nova Junta de refer-ho a tota costa i bàsic per iniciar una nova etapa
carregada de projectes i d’il·lusions i sobretot amb unes persones al capdavant
de la Junta amb les idees clares dels objectius a mig termini.
Amb aquest panorama pel davant, entre tots, varem decidir
que el millor era començar pe reunir-me amb cadascun dels treballadors que
serien competència meva a partir d’aquell moment i en treies les meves pròpies
conclusions. L’objectiu tenia una doble finalitat: Saber amb qui es podia
comptar i motivar-los pels nous projectes.
Recordo que vaig començar pels que, de “vox populi”, anomenaven
“cansinos” (en l’argot del soci, persones que sempre fan la mateixa feina i no
tenen altres motivacions), es a dir, el personal de manteniment. Els que
s’encarregaven bàsicament de la neteja del recinte de venda directe, recollir
els carrys, controlar els dies de Mercat, vendes de material, etc.
Vaig anar recollint les primeres opinions de cadascú fins que em vaig formar la meva pròpia abans de citar a l’ovella negre, en Pepe Veigas.
En Pepe tenia un rang superior, per naturalesa i per nivell cultural, a la reste de personal de manteniment.
La primera impressió va ser exactament la que havia
recollit dels informes varis, però la conversa va ser amplia i extensa i
desprès d’intentar portar-lo cap al meu terreny amb certa comprensió m’en vaig
adonar de que el seu enfrontament amb el món venia donat principalment pel
tracte que havia rebut dels anterior gerents i de retruc de les Juntes Rectores
corresponents. Al acabar, vaig tenir la total convicció de que adreçaríem la
situació.
I així va ser, i m’agrada explicar-ho, perquè aquest
exemple també em va servir per demostrar als altres que la meva manera de fer
era ben diferent de la que havien rebut fins ara d’anteriors gerents. Així que
vaig esperar el moment amb paciència fins que va arribar un dia que em va
demanar d’anar al metge per acompanyar a la seva dona. Sense mes explicacions.
Li vaig dir que organitzes els torns amb el Pedro Corbalàn i en Lino (els
altres “cansinos” amb qui es convinaven la jornada laboral.
A l’endemà, el vaig anar a trobar per preguntar-li com
havia anat. Em va contestar que be i em va donar les gràcies pel meu interès.
Cosa que em va sobtar perquè per mi era el mes normal del món. Seguidament em
diu que “ya me traerà el justificante” (en Pepe es de Ponferrada i mai el vaig
escoltar parlar en Català, ni a ell ni al Pedro, ni al Lino) Per cert el Lino
va estar 12 anys treballant a Alemanya i parlava perfectament l’alemány...
Faig un parèntesi per explicar una anècdota que ve al
cas, del popular Lino.
Un dia, en una de les Hortimostres (la nostra fira del
sector de la que en parlaré en capítol apart) vàrem contractar un crack alemany
molt cotitzat en el tema de les demostracions d’art floral. El paio entra pel
Hall del Mercat sense saber ni papa d’espanyol i comença a parlar en alemany.
Tots ens varem quedar perplexes, sense entendre res del que deia i sense saber
a qui encomanar-nos. En això que s’obre una porta i apareix en Lino amb la
camisa per fora, l’escombra a la mà i li comença a preguntar en un perfecte
alemany que quin problema tenia.
Des d’aquell dia em va quedar la sensació de que aquell
paio deuria pensar que si el paio que escombrava sabia alemany, el Director i
membres de Junta deurien parlar tants idiomes com el President de la
Generalitat (perquè el del govern espanyol esta clar que no).
Però tornant al tema Pepe, i després de comentar-me lo
del justificant mèdic jo li vaig dir que no calia, que me’n refiava d’ell i que
en endavant quan hagués d’anar al metge només havia de dir-ho i deixar el pati (la
gent de manteniment) organitzat.
Aquell dia, sense saber-ho, actuant d’una manera que per
mi era la mes normal, me’l vaig posar a la butxaca d’una “tajada”. La seva
actitud vers la meva persona va canviar totalment i el diàleg va a començar a
ser fluït i es va anar generant confiança mútua.
Tal va ser el bon rotllo amb el temps, que un primer de
maig (la festa del treball) va venir a soldar els carros malmesos de la venda
directa. Encara recordo en Llorenç quan em va cridar al despatx l’endemà i em
va dir: Miquel, em sembla que ahir vaig veure visions. Vaig venir amb el camió
a descarregar a la parada i vaig veure al Pepe soldant carrys!!!...i era “la
fiesta del Trabajo !!”
En Pepe era soldador de professió. De fet , els caps de
setmana per treure uns diners extres feia unes hores a una empresa de Rubí com
a soldador.
Aquest fet, em va animar molt i vaig pensar que , com a mínim
amb la gent de la casa havia entrat amb bon peu, cosa que segur que em
facilitaria molt la feina en el futur i els podria fer partícips dels projectes
comuns.
Aquest capítol, te raó de ser per entendre que era bàsic formar
un equip unit, en el que tots i cadascun
de nosaltres, des del primer a l’últim es sentis important en el seu lloc de
treball i aixi poder fer realitat totes les tasques que la Junta volia portar a
terme amb la finalitat de ser el Mercat de referencia del sud d’Europa.
En definitiva, un abans i un després en les formes de fer i d'afrontar els reptes de futur.
En definitiva, un abans i un després en les formes de fer i d'afrontar els reptes de futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada