Un amic de "la mili" recordant al meu pare.

Avui, ordenant les estanteries de casa, he retrobat un llibre escrit per un company de la Mili del meu pare, en Valentí Llorens i Pagès de l'Escala que un bon dia em va fer arrivar personalment.

La història, a més de peculiar i curiosa es el relat del que significava  "la Mili" des del punt de vista del autor que titula el llibre com : "La mili, una forma d'esclavatge"

En vull compartir una petita part en aquest, el meu bloc, per qui tingui curiositat en llegir-la, be per que coneixia al meu pare, bé per que en tingui curiositat.
També per compartir-lo amb la meva familia.

En un capítol del llibre fa referència als diferents companys que van compartir aquests mesos i entre els que es trovaba el meu pare al que descriu així :

"VILA : El millor amic que vaig tenir. Un noi franc, amic de tothom i encantador. Jugava al futbol de porter amb el Barça Atlètic. Ell era el suplent del mític Ramallets. Sempre deia que el futbol no li agradava  però hi jugava perquè al seu pare i a  la seva promesa els encantava. Deia que estava enfastigueijat de la vida que portava. Cada matí sortía de casa seva amb el camió i anava a descarregar flors a l'aeroport o verdures al Born. Després a esmorzar i a entrenar. Acabat l'entrenament a dinar i passar la tarda jugant a cartes o altres maneres de perdre el temps encara pitjors.
Havía connegut a la Montserrat Pagés, una noia rossa molt bonica i nomès eperava llicenciar-se per casar-se i procurar formar una familia i ser feliç amb ella.
Espero que ho fora intensament ja que temporalment va ser ,olt curt, com explicaré al final del meu relat particular sobre en Vila.
A la Montserrat, la vaig conneixer el dia de la jura de bandera que va pujar a l'Ordal i me la va presentar.
Durant l'estada al campament, es va organitzar un campionat de futbol tripartit entre les tres companyies que componien el batalló. El primer partit va ser contracarros (el nostre) contra moters. Segurament que el principal organitzador va ser el nostre tinent. Es deia José Ortega benito, un militar jove orgullós i exigent, però molt bona persona. Era molt militar, pero savia fer-se estimar pels soldats a les seves ordres.
A Morters, hi havia un soldat que mes tard va esdevenir arquitècte i va treballar a Empuriabrava. Es deia Batalla i jugava a un equip de segona divisió. N'hi havia dos o tres més que també tocaven molt bé la pilota. Nosaltres vam jugar amb un equip triat a l'atzar. En Vila no va voler dir que jugava al Barça Atletic ja que no volia fer-se veure. El nostre porter era un paio molt presumit que es deia Milá i era de Vic. Explicava que la seva carrera era pintor de quadres. No se si era veritat perquè jo no el vaig veure mai pintar, ni tant sols dibuixar.
Durant el partit, pilota que anava a porta, gol segur. De totes maneres la defensa va respondre evitant la golejada i per contra, els nostres van ser capaços de marcar no se quants gols. Això ens va permetre guanyar per un gol de diferència.
Aquest resultat va comportar una gran rivalitat entre els diferents equips i que es va encomanar, no solament entre els soldats, també entre els oficials que manaven les diferents companyíes derivant, sobretot amb un despit cap al tinent de Morters (un veritable xulo empedreït que es deia Miquel Oliva) i que ningú podía veure.
En Vila es va anar engrescant i també va voler formar part de la petita guerra esportiva entre companyies i si ve, com ja he dit, no tenía una gran afició al futbol es va animar i va voler posar al servei del nostre equip els seus coneixements de l'ofici, que no eren pocs doncs ell, confidencialment, em deia que si no hagués tingut tots els diners que necessitava i mes voluntat per jugar, hagués sigut tant bo o millor que el Ramallets. Aixó puc assegurar que no ho deia per xulekar, dons sempre va ser molt modest i aquest no era el seu estil.
A partir de que en Vila va ser el nostre porter, ja ningú mes ens va fer cap gol. Jugava amb uns reflexes i una agilitat tal que varem quedar campions de carrerilla.
Un dels alferez que teníem al campament es deia Rafael Rojas (conde de Rojas) un fill de p...(es l'adjectiu que mes l'hi escau, tot i que no m'agrada insultar la seva mare a la que no tinc el gust de coneixer). Vaja fill que va parir !. Sempre volia demostrar que ell era oficial de l'exercit per fer ostentació i advocat perquè havia fet uns estudis per a ocupar el seu temps, però que per viure no necessitava ni una cosa ni l'altre. La professió per a ell era un hobby. però resultava que el molt cabronás (perdoneu l'expersió pero parlar d'aquest individu m'exalta i per segona vegada diré  que no l'insulto, solament li aplico els adjectius qualificatius a que es feia acreedor).
aquest tipus donc, pertenyía a la Junta del R.C.D. Espanyol i esportivament parlant, es va enamorar d'en Vila al que tant si com no, volia que fitxés pel seu club. El que va fer per obtenir el seu propósit ho explicaré quan relati les peculiaritats dels alferezs del campament.
Uns vint i cinc anys després d'estar llicenciats, acostumava allegir La Vanguardia ja que en aquell moment, la premsa en català escara estava prohibida. Vaig obrir el diari i vaig veure una esquela publicada per la familia d'en Miquel Vila Pons. Ell acavaba de morir i ja era vidu de la Montserrat Pagès (aquella noia tant maca de qui s'havia enamorat i amb qui s'hi havía casat. També una altre esquela de l'Ajuntament de Vilassar de Mar, del qual era regidor, i amb els mateixos termes. 
Amb llágrimes als ulls, vaig escriure una carta donant-los el pésam, notificant-los la relació que havíem tingut i que no havía pogut contenir-me de mostrar el meu sentiment per aquesta desgràcia.
No em dirigia directament a la familia perquè, de segur, ells ni tant sols sabien qui era jo.
L'ajuntament de Vilassar van passar la carta al seu fill Miquel Vila Pagès i al cap d'uns díes vaig rebre resposta d'ell, agraït pel meu condol i reconeixent que verbalment teniem que ser molt amics amb el seu pare, ja que en la meva carta relatava molt be la seva manera de ser. M'oferia la seva casa sempre que volgués anar-hi, on vivien ell, la seva germana Maria del mar i la seva avia que havia tingut de superar la mort del seu marit, de la seva jove i del seu pròpi fill.
Guardo aquesta carta i si la salut em respecta, penso que algún dia encara em presentaré a casa del fill del meu entranyable amic per coneixer-lo personalment. L'he vist algunes vegades per la TV ja que era el Director del mercat de la Flor. Alguna vegada he passat per davant de casa seva però mai he gosat a entrer-hi. Penso fer-ho algún dia però sempre quan he estat allà davany he pensat que, al meu gran amic, ja no el podré abraçar. De totes maneres, estimulat per la carta que un dia vaig rebre del seu fill em decidiré i aniré a coneixer-lo fent us de la llibertat del seu pròpi oferiment."

Val a dir que va complir la seva paraula iaixí ho va fer. Em va trucar previament per telèfon i vàrem concertar una cita en la que ens vàrem coneixer per fi personalment.

El que he publicat es un fragment del conjunt del llibre. Básicament el que fa més referència a la amistat amb el meu pare. El llibre el tinc ben enquadernat i guardat a la biblioteca particular.

Gràcies Valentí.