Capítol 2 - Aquí comença tot
Aquell estiu del 92, Pedigree Pal patrocinava la nostra
escola d’agility, que un parell d’anys abans havíem fundat amb l’amic Sevi com
a hobby, i ens va brindar la oportunitat de participar en diverses exhibicions
a Barcelona i el seu entorn amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics.
Recordo aquella experiència com una de les mes divertides
i enriquidores que han passat per la meva vida. Ens desplaçàvem en autocar i tots uniformats amb els gossos
ocupant el seient del costat. Semblàvem un equip més dels que participaven als
J.J.O.O.
Cap el vespre, de tornada, em vaig trobar a en Llorenç,
el meu cosí germà, assegut a les escales del jardí de casa nostra.
El primer sospir va ser pensar que havia passat alguna
cosa, perquè tot i que ens teníem un
afecte i estima especial, no era habitual veure’l per casa si no era amb motiu
d’alguna celebració de Sant o aniversari. En Llorenç i jo ens portàvem deu anys.
-Vinc a parlar amb tu Miquel-, recordo que em va dir com
si fos ara. -Cony, que passa alguna cosa, li vaig preguntar-. No home no,
tranquil em va dir. Et vinc a fer una proposta !
-Caram, deu ser molt important que hagis vingut
d’imprevist a casa– li vaig respondre sorprès.
En Llorenç feia un parell d’anys que era President del Mercat i em venia a oferir la
feina d’ ocupar el lloc que havia deixat la Dolors Jaime, fins llavors
secretaria de presidència i persona de la seva total confiança.
Bé, la proposta no era ben be ocupar el seu lloc, però si
la de repartir les seves tasques entre la Ruth Martínez, i jo.
La Ruth fins aleshores en tasques d’adjunta a la
secretaría passaria directament a Presidència i jo a les tasques de Cap del
Mercat, es a dir, tot el que fes referència a la venda directa a la que mes
tard l’Antoni Falgueras (el mes veterá de tot el personal del Mercat i en
aquell moment cap d’administració) i jo mateix vàrem batejar carinyosament la “plaça de
toros”, ja que s’havia de lidiar amb alguns miuras.
La venda directa, pels neòfits en el tema, es la sala on
els productors (mes de 400) disposen de la seva o seves parades i fan les
transaccions directament amb els clients professionals. (floristes,
jardiners...)
En Jose Antonio Sánchez , que fins llavors havia
desenvolupat aquestes funcions no satisfeia les exigències de la Junta Rectora del
moment i li van proposar un canvi de lloc a la casa passant a la recent creada
comercial, la Intermediació del Mercat i que era un invent comercial creat amb
la finalitat d’exportar els excedents de planta dels socis, principalment a la
zona de França. Mes endavant dedico un capítol
a part i moltes referències a la que va ser la gran comercial del sector i que
per mi va marcar un abans i un després a la S.A.T. (forma jurídica de
constitució del Mercat)
Quan en Llorenç em va fer la proposta, de sobte em va
venir com molt gran. En aquell moment jo treballava de representant per
Argilosa, una modesta empresa de testos de terracota distribuïdora de la marca
DeRoma i això del Mercat de la Flor em semblaven paraules majors, només per tot
el que n’havia sentit parlar a les reunions familiars.
Cal recalcar que a la família tots venim de pagès i a les
celebracions no es parlava d’altra tema. Fins i tot jo n’havia estat soci
fundador, simplement pel fet de que la quota era assequible i de que mai se
sap, tenint una finca heretada dels pares, on has d’anar a parar...i mira per
on.
El següent pas, va ser convocar-me a una reunió de la
Junta Rectora per explicar-me les funcions que es proposaven, saber si les
meves pretensions econòmiques entraven dins dels càlculs de la casa per aquest
lloc de treball, i si finalment hi havia possibilitat de posar-nos d’acord.
Els òrgans de govern del Mercat estaven formats per una
Junta formada per 11 persones escollides democràticament per la resta de socis.
Aquesta Junta tenia una governabilitat de quatre anys. Després d’aquest període
es tornaven a convocar eleccions.
La meva primera Junta estava formada per : Llorenç Vila
(President), Dani Pou, Santi Lincoln (tresorer),Pep Roig, Joan Vives, Toni Salamó,
Miquel Puig,i Jordi Llombart.
L’Andreu Cuquet i en Jordi Teixidó que també n’eren membres no van exercir mai
com a tals i en Francisco Casamitjana Costa no assistia a les reunions ja que
tenia un enfrontament amb la resta de la Junta per discrepàncies de criteris
principalment amb el President.
Aquí cal fer esmena en que les primeres eleccions no eren
a llistes tancades i en Casamitjana era una persona força rebuscada que va xocar
sempre amb gairebé tothom fins el punt d’acabar als jutjats contra la Junta i
contra el President. En definitiva contra el Mercat.
Tornant a la qüestió que explicava, jo en aquell moment
estava treballant, però reconec que la proposta em seduïa. Era tot un repte, i
els reptes son el que motiven a les persones. Al menys a les persones com jo.
Per tant només aspirava a cobrar el mateix sou que tenia a Argilosa.
Encara recordo les primeres paraules d’en Santi Lincoln,
tresorer de la Junta quan em va regatejar les meves aspiracions econòmiques.
Desprès, amb els anys ja vaig aprendre que aquesta era la tònica general i el
tarannà de la casa, el regateig. Als empleats, als proveïdors, als informàtics,
als de la empresa de la neteja, a la empresa de seguretat, etc.
Tot i que entenia que era missió dels membres de govern
defensar la economia de la casa, una de les coses que mai vaig saber
diferenciar es on començava el regateig i on acabava el valor de les persones.
A la Ruth Martínez, per exemple, que era una de les professionals
mes valides en aquell moment no li van voler concedir un augment de sou de
10.000 pessetes (mes o menys un 8% d’augment) i va plegar. En canvi a la seva
substituta, la Pilar López, amb un currículum brillant però sense cap noció ni
experiència en el sector li van oferir el que demanava la Ruth. Per cert, tot i
el currículum que presentava, va durar dos anys escassos perquè mai va encaixar
al Mercat, ni amb la majoria de la Junta que va a passar a Presidir en Josep
Noé, ni amb la resta de personal.
Reprenent el punt de la reunió amb el tresorer, en aquell
moment, però, jo que em tinc per una persona equilibrada i comprensiva però alhora
visceral, recordo que em vaig negar rotundament a la rebaixa de les meves
pretensions econòmiques i vaig assumir amb qüestions de segons que aquesta aventura
s’acabava abans de començar-la.
La veritat es que no recordo ben be com va anar, però
esta clar que aquell no va ser el final, perquè del contrari ara no estaria
escrivint aquesta història. Es a dir que per algun motiu, la Junta va cedir i
crec (encara que no sóc jo qui ho hauria de dir) que ambdues parts vàrem
encertar de ple en el “casament”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada