Història d'un sector - Capítol 5

Altres activitats

Però al marge de les tasques que la Junta m’havia responsabilitzat, al Mercat es feien altres activitats :

MARKETING - PROMOCIÓ : S’editava la revista “La Gaseta” que era la eina mes potent per mantenir els clients informats sobre les activitats i els productes que els floristes y Centres de Jardineria bàsicament podien trobar al  Mercat. A la revista s’explicava les avantatges  i els beneficis de comprar directament als productors amb la diferencia que això suposava en vers les compres a majoristes  o comercials tant de la zona de Catalunya com d’altres zones d’Espanya.

Al Mercat en aquella època venien compradors de tot l’Estat. Sobretot els majoristes (també anomenats auto-ventes)  d’altres zones que desprès revenien els productes directament a les floristeries.

La Gaseta era l’eina de comunicació directa que s’enviava a tots els clients que constaven registrats a la casa i que eren mes de 3000. Llavors no existia Internet ni els mòbils i aquest era el millor sistema de publicitat que teníem com a reclam.

L’any 1992 la Gaseta la portava la Marina Solá que mes tard va a passar a la Intermediació (Comercial d’exportació del Mercat)

La revista sortia puntualment el dia 15 de cada mes i en aquells temps venia a ser  d’un format com el “full dominical” que donaven els diumenges a missa d’11. Vaja un full gran desplegable de 4 plecs.

S’hi publicaven temes d’actualitat , cursos, temes tractats a les Assemblees,  Noticies del sector, preus mitjos de la flor, anuncis per paraules, etc. I es finançava en una part pels anunciants i l’altre subvencionada amb els pressupostos generals de la S.A.T.

PROJECTE FLOR A L’ABAST :Ja fa temps que aquesta  Junta esta treballant en el projecte “Guinguetes”.

El projecte  “Guinguetes” ve de la inquietud del sector que veu com la crisis dels últims anys fan que la compra de flors i plantes es vegi ressentida al no ser un producte de primera necessitat.

Els productors i els Majoristes de flor tallada, en aquest cas van de la ma per buscar un canal de venda poc explotat al nostre país com es la venda per impuls.  Hi ha la sensació de que les floristeries venen a preus massa elevats i això comporta que la gent no compri els nostres productes i que potser caldria instal·lar entre tots , seguint el model d’Holanda una cadena de “Guinguetes” (Quioscs) en el s quals es vengui  la flor sense manipular, tal com es presenta des de la producció i a uns preus molt assequibles.

Es proposa  conjuntament amb l’Associació  de productors de flor tallada,  i el Mercat Central de la Flor de Mercabarna  fer una aportació conjunta per realitzar un estudi de Mercat en aquest sentit, i que finalment s’adjudica a la empresa Barcelona de Tecnología S.A.

Encara que existeixen diverses alternatives, la nova organització comercial que es vol constituir constaria d’una xarxa de guinguetes a l’entorn d’una societat gestora que tindria entre d’altres les funcions d’assessorament, distribució física i finançament dels nous punts de venda.

El projecte consta de tres fases d’execució:  una primera d’estudi de viabilitat i una segona de prova pilot, que permetrà assolir un know how que ha de facilitar la tercera fase de desenvolupament i explotació extensiva.

ASSOCIACIO USUARIS D’ENERGIA : L’octubre d’aquest any 1992, es constitueix l’Associació d’Empresaris i Professionals Agraris Usuaris d’Energies.

Aquesta Associació es constitueix amb la voluntat de defensar  els preus dels diversos combustibles utilitzats pels productors i establir un preu conjunt per tal de ser mes competitius a l’hora de produir i sobretot per reduir les factures energètiques tant costoses pels productors que en molts casos han d’escalfar les seves produccions quan arriba l’hivern.

S’arriba a acords amb REPSOL  pel preu del gas-oil i fuel-oil, i amb GAS NATURAL pel preu del gas.

Cal dir que aquesta associació va arribar a aconseguir preus molt avantatjosos pels pagesos i que va ser una iniciativa portada a terme des del Mercat.

INTERMEDIACIÓ DEL MERCAT : A principis del 92, la Junta Rectora va crear Intermediació del Mercat secció planta, tenint en compte que en aquells moments la experiència amb la exportació de flor tallada no havia acabat de cuallar i la planta ornamental començava a experimentar un creixement important degut també a  que en els darrers anys alguns productors de flor tallada s’havien anat passant al cultiu de la planta ornamental.

La Intermediació, va ser una idea nascuda fruit dels excedents d’alguns tipus de planta dels socis del Mercat i una de les claus per fer funcionar un sector on el consum interior era mes baix que al país veí. Es va pensar , amb molt bon criteri, que tenint un mercat de consum molt mes elevat que el nostre ben a prop, el mercat francès, i que la planta a diferència de la flor tallada s’havia de transportar via terrestre, per proximitat seria una bona idea oferir-la a centres de jardineria francesos mitjançant un comercial que parles la llengua i que tingues certa experiència en el mon de la planta.

En aquell moment i comptant en pessetes el consum de flor i planta a Espanya estava en una mitjana de 3.800 pessetes anuals per càpita, mentre a França estava gairebé al doble, es a dir 7.500.-pessetes. I si parlem d’Alemanya o Suïssa la diferència es encara mes exagerada.

Amb aquesta gran idea de la Intermediació, es va incorporar al Marco Lorenzi que havia treballat a algunes empreses del sector amb alguns clients francesos, entre elles Plantsat.

I així, en un racó del mercat on actualment hi ha ubicades les cambres frigorífiques de la flor tallada dels socis es va iniciar la comercial d’exportació de la S.A.T. (Forma jurídica en que estava constituït el Mercat). Allà s’hi va estar fins l’any 94 que es va fer la primera ampliació del Mercat en els terrenys de dalt just per damunt del carrer de Maria Vidal.

A la Comercial hi van començar el Marco com a venedor i l’Adolfo Trobalón com a mosso de magatzem. L’Adolfo de qui també en parlaré mes endavant va ser un noi amb mala sort a la vida. Era un tros de pa i molt treballador que va morir l’any 2012 fruit de una sèrie de circumstàncies adverses que sota la meva opinió li van venir precisament per això, per ser una persona que no sabia dir que no a ningú.

Amb l’augment dels clients i pensant en la propera campanya de primavera, va ser quan s’hi va incorporar el José Antonio , i així la Junta va matar dos pardals d’un sol tret. El va treure de la Venda directe com a responsable i va reforçar la Intermediació. Així que tots contents.

Poc a poc la Intermediació va passar de la filosofia de treure la part dels excessos de planta que no angulía el Mercat interior a produir expressament per la exportació, primer pel mercat francès (per proximitat) i mes endavant per altres mercats.

Les activitats narrades en aquests dos darrers capítols, son les que es portaven a terme en el moment en el que jo vaig entrar a formar part de la plantilla de la S.A.T.

Això servirà al lector per poder fer-se una idea de les coses que al llarg del temps van anar canviant. 

Història d'un sector - Capitol 4

Som-hi!

Ja havia parlat amb la Junta i també havia parlat amb tots els treballadors de la casa.

Ja m’havia fet perfectament a la idea del que hi havia quant a organització, però ara em quedava començar a entendre la filosofia de la Junta i quines coses havien de canviar en endavant. 

També quins eren els plans del futur mes immediat com la ampliació de les instal·lacions a la part posterior del edifici actual per tal de donar cabuda a empreses que reclamaven la necessitat d’ampliar els seus negocis. D’aquesta ampliació en parlarem mes endavant  ja que va lligat amb la reordenació del sector que afecta a les finques de l’entorn del Mercat.

Perquè ens situem i puguem veure la diferencia entre l’inici i el final d’aquest llibre,faré un repàs de les actuacions que a data d’avui  es portaven a terme dins l’activitat general del Mercat:

VENDA DIRECTA: Es l’espai  de venda on els productors exposen els seus productors  i cada soci disposa de la seva o seves pròpies parades. L’horari de la venda directa es dilluns , dimecres i divendres  de 15 h a 18 h. La filosofia de l’horari reduït es senzilla. Es tracta de concentrar la oferta directament del productor per dos motius essencials : La venda ràpida perquè el productor pugui seguir produint la resta del temps i per altra banda que el comprador tingui la possibilitat de triar entre una amplia oferta en temps reduït perquè pugui atendre després el seu negoci sense haver de passar el dia de viver en viver per fer les seves compres.

A l'antic Mercat, el que sempre anomenem l'hivernacle i que estava situat just on ara trobem la zona de parking, es va intentar instaurar també el sistema de venda per subhasta, però mai va funcionar, Sota  el meu criteri perque la subhasta i la venda directe son sistemes incompatibles. No te sentit portar productes a una subhasta si també els pots trobar a la Venda directe abans o desprès.

La venda directa comporta una sèrie de feines complementaries sobretot de control. Hem de pensar que parlem de 270 parades i 40 botigues de complements per producció i floristería : A tal efecte existeix un Reglament de Règim Intern que fa referencia a temes de respectar els horaris, de limitació dels espais de cada soci, de carregues i descarregues i de control de parades per tal que no hi hagi venedors infiltrats que no siguin socis. Això passava molt per Sant Jordi i Tots Sants quan alguns socis llogaven les parades a gent de fora, com si fos producte del pròpi soci.

Pel que fa referencia a la neteja i al manteniment, s’ha d’organitzar la recollida dels carrys dels compradors i amb la figura del cap de manteniment, qualsevol incidència a nivel de funcionament de tota el que fa referencia a la part elèctrica i de Serveis.

Dins les tasques habituals també es feia una recollida de dades pel que es referia als preus i quantitats per varietats que cada soci havia venut. El Mercat que tenia un conveni amb diferents escoles de F.P,i contarctava un becari/a per dur a terme la entrada de les dades recollides. D’aquests manera es tenia un registre de fluctuació de preus, sobretot de la flor tallada que era el mes variable i es publicaven a la revista que editava la casa  anomenada “La Gaseta”.

Aquestes son , perquè ens entenguem, les tasques bàsiques que comportava la venda Directe.

Son les tasques que jo havia de supervisar i donar compliment com a feina essencial : Això també comportava la subcontractació d’un servei de vigilància i seguretat, tant per les hores de Mercat com per el control nocturn de totes les instal·lacions.

La meva feina incloïa també la subcontractació del servei i manteniment de jardineria de tot el recinte de la S.A.T. així com dels serveis subcontractats de neteja de banys i oficines.

HORTIMOSTRA: Era la fira del Sector per Excel·lència. Un cop l’any,  el darrer cap de setmana  de novembre i ja des dels inicis del Mercat es va constituir aquesta fira que tenia la finalitat de concentrar productors i proveïdors de material vegetal durant  2 dies per tal que , en un ambient relaxat i creat per la ocasió , els productors poguessin fer les planificacions de compra del planter, dels testos, maquinaria, hivernacles etc., D’aquesta manera també s’impedia que els venedors vinguessin a veure els productors durant l’any els dies de Mercat, entorpint l’activitat d’aquests.

Per fer la fira mes atractiva, s’havia creat un concurs de flor tallada on els socis productors exposaven les seves varietats i  es donaven premis a la millor qualitat del producte la qual cosa suposava per una banda un atractiu mes a la fira i per l’altre una motivació pels productors.

El dissabte de la fira s’organitzava un sopar on es feia el lliurament de premis i on es convidava a una personalitat política vinculada a la Generalitat de Catalunya.

En aquest cas la meva implicació a la Hortimostra era la de coordinar el tema de muntatge i desmuntatge juntament amb la Secretaria de Presidència, que portava el tema del expositors i també el tema de protocol, inauguració i activitats paral·leles de la fira.

Val a dir que un dels mèrits d’aquesta fira es que donat que es portava a terme en el mateix recinte que la venda directa i tenint en compte que el mateix divendres que es començava el muntatge hi havia Mercat de Venda, us podeu imaginar el que això implicava a nivell de feina per part de tot el personal de la casa. Durant tota la nit es procedia al muntatge dels stands per part de cada expositor i l’endemà a les 10 del matí s’inaugurava la fira.

En la darrera edició (1991), la fira havía comptat amb un total de 80 expositors.

MERCAT DE NADAL:  La setmana posterior a la Hortimostra, sense descans després d’un cap de setmana on la mitjana d’hores dormides era entre 4 i 6 hores en tot el cap de setmana  venia el muntatge del Mercat de Nadal.

El Mercat de Nadal es un Mercat exterior que dona cabuda als productors d’arbres de Nadal i que es paral·lel al Mercat de venda directa obrint una hora abans per tal que els compradors tinguin temps de visitar les dues seccions. El Mercat de Nadal s’inicia  el primer divendres despres de  Hortimostra i s’acava  la vigilia de l’inici de les festes. La nostre missió es la de preparar una oferta atractiva alhora que hem de repartir els espais per cada empresa participant i fer un vallat del recinte que ocupará durant aquestes tres setmanes.

Inicialment aquestes van ser les tasques que comportaven la meva implicació directe pel que fa al meu càrreg com a Cap del Mercat.

En el proper Capítol parlaré de les que inicialment no depenien de mi, però que mes endevant i ja com a Director també hi vaig tenir implicació directe i/o indirectament.

Un amic de "la mili" recordant al meu pare.

Avui, ordenant les estanteries de casa, he retrobat un llibre escrit per un company de la Mili del meu pare, en Valentí Llorens i Pagès de l'Escala que un bon dia em va fer arrivar personalment.

La història, a més de peculiar i curiosa es el relat del que significava  "la Mili" des del punt de vista del autor que titula el llibre com : "La mili, una forma d'esclavatge"

En vull compartir una petita part en aquest, el meu bloc, per qui tingui curiositat en llegir-la, be per que coneixia al meu pare, bé per que en tingui curiositat.
També per compartir-lo amb la meva familia.

En un capítol del llibre fa referència als diferents companys que van compartir aquests mesos i entre els que es trovaba el meu pare al que descriu així :

"VILA : El millor amic que vaig tenir. Un noi franc, amic de tothom i encantador. Jugava al futbol de porter amb el Barça Atlètic. Ell era el suplent del mític Ramallets. Sempre deia que el futbol no li agradava  però hi jugava perquè al seu pare i a  la seva promesa els encantava. Deia que estava enfastigueijat de la vida que portava. Cada matí sortía de casa seva amb el camió i anava a descarregar flors a l'aeroport o verdures al Born. Després a esmorzar i a entrenar. Acabat l'entrenament a dinar i passar la tarda jugant a cartes o altres maneres de perdre el temps encara pitjors.
Havía connegut a la Montserrat Pagés, una noia rossa molt bonica i nomès eperava llicenciar-se per casar-se i procurar formar una familia i ser feliç amb ella.
Espero que ho fora intensament ja que temporalment va ser ,olt curt, com explicaré al final del meu relat particular sobre en Vila.
A la Montserrat, la vaig conneixer el dia de la jura de bandera que va pujar a l'Ordal i me la va presentar.
Durant l'estada al campament, es va organitzar un campionat de futbol tripartit entre les tres companyies que componien el batalló. El primer partit va ser contracarros (el nostre) contra moters. Segurament que el principal organitzador va ser el nostre tinent. Es deia José Ortega benito, un militar jove orgullós i exigent, però molt bona persona. Era molt militar, pero savia fer-se estimar pels soldats a les seves ordres.
A Morters, hi havia un soldat que mes tard va esdevenir arquitècte i va treballar a Empuriabrava. Es deia Batalla i jugava a un equip de segona divisió. N'hi havia dos o tres més que també tocaven molt bé la pilota. Nosaltres vam jugar amb un equip triat a l'atzar. En Vila no va voler dir que jugava al Barça Atletic ja que no volia fer-se veure. El nostre porter era un paio molt presumit que es deia Milá i era de Vic. Explicava que la seva carrera era pintor de quadres. No se si era veritat perquè jo no el vaig veure mai pintar, ni tant sols dibuixar.
Durant el partit, pilota que anava a porta, gol segur. De totes maneres la defensa va respondre evitant la golejada i per contra, els nostres van ser capaços de marcar no se quants gols. Això ens va permetre guanyar per un gol de diferència.
Aquest resultat va comportar una gran rivalitat entre els diferents equips i que es va encomanar, no solament entre els soldats, també entre els oficials que manaven les diferents companyíes derivant, sobretot amb un despit cap al tinent de Morters (un veritable xulo empedreït que es deia Miquel Oliva) i que ningú podía veure.
En Vila es va anar engrescant i també va voler formar part de la petita guerra esportiva entre companyies i si ve, com ja he dit, no tenía una gran afició al futbol es va animar i va voler posar al servei del nostre equip els seus coneixements de l'ofici, que no eren pocs doncs ell, confidencialment, em deia que si no hagués tingut tots els diners que necessitava i mes voluntat per jugar, hagués sigut tant bo o millor que el Ramallets. Aixó puc assegurar que no ho deia per xulekar, dons sempre va ser molt modest i aquest no era el seu estil.
A partir de que en Vila va ser el nostre porter, ja ningú mes ens va fer cap gol. Jugava amb uns reflexes i una agilitat tal que varem quedar campions de carrerilla.
Un dels alferez que teníem al campament es deia Rafael Rojas (conde de Rojas) un fill de p...(es l'adjectiu que mes l'hi escau, tot i que no m'agrada insultar la seva mare a la que no tinc el gust de coneixer). Vaja fill que va parir !. Sempre volia demostrar que ell era oficial de l'exercit per fer ostentació i advocat perquè havia fet uns estudis per a ocupar el seu temps, però que per viure no necessitava ni una cosa ni l'altre. La professió per a ell era un hobby. però resultava que el molt cabronás (perdoneu l'expersió pero parlar d'aquest individu m'exalta i per segona vegada diré  que no l'insulto, solament li aplico els adjectius qualificatius a que es feia acreedor).
aquest tipus donc, pertenyía a la Junta del R.C.D. Espanyol i esportivament parlant, es va enamorar d'en Vila al que tant si com no, volia que fitxés pel seu club. El que va fer per obtenir el seu propósit ho explicaré quan relati les peculiaritats dels alferezs del campament.
Uns vint i cinc anys després d'estar llicenciats, acostumava allegir La Vanguardia ja que en aquell moment, la premsa en català escara estava prohibida. Vaig obrir el diari i vaig veure una esquela publicada per la familia d'en Miquel Vila Pons. Ell acavaba de morir i ja era vidu de la Montserrat Pagès (aquella noia tant maca de qui s'havia enamorat i amb qui s'hi havía casat. També una altre esquela de l'Ajuntament de Vilassar de Mar, del qual era regidor, i amb els mateixos termes. 
Amb llágrimes als ulls, vaig escriure una carta donant-los el pésam, notificant-los la relació que havíem tingut i que no havía pogut contenir-me de mostrar el meu sentiment per aquesta desgràcia.
No em dirigia directament a la familia perquè, de segur, ells ni tant sols sabien qui era jo.
L'ajuntament de Vilassar van passar la carta al seu fill Miquel Vila Pagès i al cap d'uns díes vaig rebre resposta d'ell, agraït pel meu condol i reconeixent que verbalment teniem que ser molt amics amb el seu pare, ja que en la meva carta relatava molt be la seva manera de ser. M'oferia la seva casa sempre que volgués anar-hi, on vivien ell, la seva germana Maria del mar i la seva avia que havia tingut de superar la mort del seu marit, de la seva jove i del seu pròpi fill.
Guardo aquesta carta i si la salut em respecta, penso que algún dia encara em presentaré a casa del fill del meu entranyable amic per coneixer-lo personalment. L'he vist algunes vegades per la TV ja que era el Director del mercat de la Flor. Alguna vegada he passat per davant de casa seva però mai he gosat a entrer-hi. Penso fer-ho algún dia però sempre quan he estat allà davany he pensat que, al meu gran amic, ja no el podré abraçar. De totes maneres, estimulat per la carta que un dia vaig rebre del seu fill em decidiré i aniré a coneixer-lo fent us de la llibertat del seu pròpi oferiment."

Val a dir que va complir la seva paraula iaixí ho va fer. Em va trucar previament per telèfon i vàrem concertar una cita en la que ens vàrem coneixer per fi personalment.

El que he publicat es un fragment del conjunt del llibre. Básicament el que fa més referència a la amistat amb el meu pare. El llibre el tinc ben enquadernat i guardat a la biblioteca particular.

Gràcies Valentí.

Història d'un sector - Capitol 3

Capitol 3 - Dia 1

La Junta em posa al dia de la problemàtica de la casa. Venim de la Junta d’en Josep Torrents on havien heretat un gerent, en Jesús Antón de qui tothom n’explicava histories diverses, i els treballadors de la casa (segons les seves pròpies versions) n’havien sortit molt cremats, des del primer a l’últim, pel seu tracte amb la gent. La Junta d’en Llorenç Vila va decidir prescindir dels seus serveis al poc temps de constituir-se com a tal.

En Pepe Veigas, un sindicalista convençut, enllaç sindical dels treballadors, i a qui havien ofert la possibilitat de marxar a canvi d’una bona indemnització, va decidir rebutjar-la i seguir a la casa. Al Pepe m’el van pintar com la ovella negre dels treballadors, negat a tot, i enfrontat contra tot i contra tothom.

En Xevi Pifarrer, cap de manteniment fins aleshores, havia decidit acceptar una oferta del Ajuntament i el seu substitut no donava la talla.

I per si fos poc la Dolors Jaime, secretaria de Presidència també havia acabat els turrons i va muntar una botiga de complements al mateix Mercat amb dos socis mes, en Ramón Pagés Giribert i en Xena.

A més , en aquell moment, hi havia un enfrontament entre el President i el membre de la Junta Francisco Casamitjana que havia acabat als tribunals. Això va comportar a unes properes eleccions on ja no s’escollien persones individualment, com fins aquell moment, sinó llistes tancades, precisament per evitar que en el futur es poguessin repetir aquest tipus de enfrontaments entre propis membres de la Junta que no agradaven als socis però sobretot no feien gens de gràcia a la Generalitat de Catalunya, propietària i concessionària dels terrenys del Mercat i que sovint en feia bandera del "seu" nostre Mercat. Val a dir  que la Generalitat des d’un primer moment va apostar fermament per un mercat d’origen, es a dir, format majoritàriament per productors i així ho disposen els pròpis Estatuts.

Com es pot veure, una mica caòtic tot plegat amb el propòsit de la nova Junta de refer-ho a tota costa i bàsic per iniciar una nova etapa carregada de projectes i d’il·lusions i sobretot amb unes persones al capdavant de la Junta amb les idees clares dels objectius a mig termini.

Amb aquest panorama pel davant, entre tots, varem decidir que el millor era començar pe reunir-me amb cadascun dels treballadors que serien competència meva a partir d’aquell moment i en treies les meves pròpies conclusions. L’objectiu tenia una doble finalitat: Saber amb qui es podia comptar i motivar-los pels nous projectes.

Recordo que vaig començar pels que, de “vox populi”, anomenaven “cansinos” (en l’argot del soci, persones que sempre fan la mateixa feina i no tenen altres motivacions), es a dir, el personal de manteniment. Els que s’encarregaven bàsicament de la neteja del recinte de venda directe, recollir els carrys, controlar els dies de Mercat, vendes de material, etc.

Un gran equip. D'esquerra a dreta i dalt a baix: Susanna N. , Mercè V., Marina S., Pili P., Lino, Cati T., Adolfo T., Miquel V., Ricardo, Agnès C., X. Pifa, Mº Carmen C., Carlota,Olga V., Sandra E., Pepe V., Lluís J., Jaume M., Pedro C., Cristian M., Toni F.

Vaig anar recollint les primeres opinions de cadascú fins que em vaig formar la meva pròpia abans de citar a l’ovella negre, en Pepe Veigas.

En Pepe tenia un rang superior, per naturalesa i per nivell cultural, a la reste de personal de manteniment.

La primera impressió va ser exactament la que havia recollit dels informes varis, però la conversa va ser amplia i extensa i desprès d’intentar portar-lo cap al meu terreny amb certa comprensió m’en vaig adonar de que el seu enfrontament amb el món venia donat principalment pel tracte que havia rebut dels anterior gerents i de retruc de les Juntes Rectores corresponents. Al acabar, vaig tenir la total convicció de que adreçaríem la situació.

I així va ser, i m’agrada explicar-ho, perquè aquest exemple també em va servir per demostrar als altres que la meva manera de fer era ben diferent de la que havien rebut fins ara d’anteriors gerents. Així que vaig esperar el moment amb paciència fins que va arribar un dia que em va demanar d’anar al metge per acompanyar a la seva dona. Sense mes explicacions. Li vaig dir que organitzes els torns amb el Pedro Corbalàn i en Lino (els altres “cansinos” amb qui es convinaven la jornada laboral.

A l’endemà, el vaig anar a trobar per preguntar-li com havia anat. Em va contestar que be i em va donar les gràcies pel meu interès. Cosa que em va sobtar perquè per mi era el mes normal del món. Seguidament em diu que “ya me traerà el justificante” (en Pepe es de Ponferrada i mai el vaig escoltar parlar en Català, ni a ell ni al Pedro, ni al Lino) Per cert el Lino va estar 12 anys treballant a Alemanya i parlava perfectament l’alemány...

Faig un parèntesi per explicar una anècdota que ve al cas, del popular Lino.

Un dia, en una de les Hortimostres (la nostra fira del sector de la que en parlaré en capítol apart) vàrem contractar un crack alemany molt cotitzat en el tema de les demostracions d’art floral. El paio entra pel Hall del Mercat sense saber ni papa d’espanyol i comença a parlar en alemany. Tots ens varem quedar perplexes, sense entendre res del que deia i sense saber a qui encomanar-nos. En això que s’obre una porta i apareix en Lino amb la camisa per fora, l’escombra a la mà i li comença a preguntar en un perfecte alemany que quin problema tenia.

Des d’aquell dia em va quedar la sensació de que aquell paio deuria pensar que si el paio que escombrava sabia alemany, el Director i membres de Junta deurien parlar tants idiomes com el President de la Generalitat (perquè el del govern espanyol esta clar que no).

Però tornant al tema Pepe, i després de comentar-me lo del justificant mèdic jo li vaig dir que no calia, que me’n refiava d’ell i que en endavant quan hagués d’anar al metge només havia de dir-ho i deixar el pati (la gent de manteniment) organitzat.

Aquell dia, sense saber-ho, actuant d’una manera que per mi era la mes normal, me’l vaig posar a la butxaca d’una “tajada”. La seva actitud vers la meva persona va canviar totalment i el diàleg va a començar a ser fluït i es va anar generant confiança mútua.

Tal va ser el bon rotllo amb el temps, que un primer de maig (la festa del treball) va venir a soldar els carros malmesos de la venda directa. Encara recordo en Llorenç quan em va cridar al despatx l’endemà i em va dir: Miquel, em sembla que ahir vaig veure visions. Vaig venir amb el camió a descarregar a la parada i vaig veure al Pepe soldant carrys!!!...i era “la fiesta del Trabajo !!”

En Pepe era soldador de professió. De fet , els caps de setmana per treure uns diners extres feia unes hores a una empresa de Rubí com a soldador.

Aquest fet, em va animar molt i vaig pensar que , com a mínim amb la gent de la casa havia entrat amb bon peu, cosa que segur que em facilitaria molt la feina en el futur i els podria fer partícips dels projectes comuns.

Aquest capítol, te raó de ser per entendre que era bàsic formar un equip unit, en el que tots i cadascun de nosaltres, des del primer a l’últim es sentis important en el seu lloc de treball i aixi poder fer realitat totes les tasques que la Junta volia portar a terme amb la finalitat de ser el Mercat de referencia del sud d’Europa.
En definitiva, un abans i un després en les formes de fer i d'afrontar els reptes de futur.

Història d'un sector - Capitol 2

Capítol 2 - Aquí comença tot

Aquell estiu del 92, Pedigree Pal patrocinava la nostra escola d’agility, que un parell d’anys abans havíem fundat amb l’amic Sevi com a hobby, i ens va brindar la oportunitat de participar en diverses exhibicions a Barcelona i el seu entorn amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics.

Recordo aquella experiència com una de les mes divertides i enriquidores que han passat per la meva vida. Ens desplaçàvem  en autocar i tots uniformats amb els gossos ocupant el seient del costat. Semblàvem un equip més dels que participaven als J.J.O.O.

Cap el vespre, de tornada, em vaig trobar a en Llorenç, el meu cosí germà, assegut a les escales del jardí de casa nostra.

El primer sospir va ser pensar que havia passat alguna cosa, perquè  tot i que ens teníem un afecte i estima especial, no era habitual veure’l per casa si no era amb motiu d’alguna celebració de Sant o aniversari. En Llorenç i jo ens portàvem deu anys.

-Vinc a parlar amb tu Miquel-, recordo que em va dir com si fos ara. -Cony, que passa alguna cosa, li vaig preguntar-. No home no, tranquil em va dir. Et vinc a fer una proposta !

-Caram, deu ser molt important que hagis vingut d’imprevist a casa– li vaig respondre sorprès.

En Llorenç feia un parell d’anys que era  President del Mercat i em venia a oferir la feina d’ ocupar el lloc que havia deixat la Dolors Jaime, fins llavors secretaria de presidència i persona de la seva total confiança.

Bé, la proposta no era ben be ocupar el seu lloc, però si la de repartir les seves tasques entre la Ruth Martínez, i jo.

La Ruth fins aleshores en tasques d’adjunta a la secretaría passaria directament a Presidència i jo a les tasques de Cap del Mercat, es a dir, tot el que fes referència a la venda directa a la que mes tard l’Antoni Falgueras (el mes veterá de tot el personal del Mercat i en aquell moment cap d’administració) i jo mateix  vàrem batejar carinyosament la “plaça de toros”, ja que s’havia de lidiar amb alguns miuras.

La venda directa, pels neòfits en el tema, es la sala on els productors (mes de 400) disposen de la seva o seves parades i fan les transaccions directament amb els clients professionals. (floristes, jardiners...)

En Jose Antonio Sánchez , que fins llavors havia desenvolupat aquestes funcions no satisfeia les exigències de la Junta Rectora del moment i li van proposar un canvi de lloc a la casa passant a la recent creada comercial, la Intermediació del Mercat i que era un invent comercial creat amb la finalitat d’exportar els excedents de planta dels socis, principalment a la zona de França.  Mes endavant dedico un capítol a part i moltes referències a la que va ser la gran comercial del sector i que per mi va marcar un abans i un després a la S.A.T. (forma jurídica de constitució del Mercat)

Quan en Llorenç em va fer la proposta, de sobte em va venir com molt gran. En aquell moment jo treballava de representant per Argilosa, una modesta empresa de testos de terracota distribuïdora de la marca DeRoma i això del Mercat de la Flor em semblaven paraules majors, només per tot el que n’havia sentit parlar a les reunions familiars.

Cal recalcar que a la família tots venim de pagès i a les celebracions no es parlava d’altra tema. Fins i tot jo n’havia estat soci fundador, simplement pel fet de que la quota era assequible i de que mai se sap, tenint una finca heretada dels pares, on has d’anar a parar...i mira per on.

El següent pas, va ser convocar-me a una reunió de la Junta Rectora per explicar-me les funcions que es proposaven, saber si les meves pretensions econòmiques entraven dins dels càlculs de la casa per aquest lloc de treball, i si finalment hi havia possibilitat de posar-nos d’acord.

Els òrgans de govern del Mercat estaven formats per una Junta formada per 11 persones escollides democràticament per la resta de socis. Aquesta Junta tenia una governabilitat de quatre anys. Després d’aquest període es tornaven a convocar eleccions.

La meva primera Junta estava formada per : Llorenç Vila (President), Dani Pou, Santi Lincoln (tresorer),Pep Roig, Joan Vives, Toni Salamó, Miquel Puig,i Jordi Llombart. L’Andreu Cuquet i en Jordi Teixidó que també n’eren membres no van exercir mai com a tals i en Francisco Casamitjana Costa no assistia a les reunions ja que tenia un enfrontament amb la resta de la Junta per discrepàncies de criteris principalment amb el President.

D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Miquel Vila, Josep Noé, Llorenç Vila, Ramón Bruc, Josep Ruiz, Santi Lincoln, Dani Pou, Joan Vives, Toni Salamó, Isabel Roig, Miquel Puig, Jordi Llombart, Pep Roig, Toni Falgueras, Ruth Martinez i Jaume Maltas.

Aquí cal fer esmena en que les primeres eleccions no eren a llistes tancades i en Casamitjana era una persona força rebuscada que va xocar sempre amb gairebé tothom fins el punt d’acabar als jutjats contra la Junta i contra el President. En definitiva contra el Mercat.

Tornant a la qüestió que explicava, jo en aquell moment estava treballant, però reconec que la proposta em seduïa. Era tot un repte, i els reptes son el que motiven a les persones. Al menys a les persones com jo. Per tant només aspirava a cobrar el mateix sou que tenia a Argilosa.

Encara recordo les primeres paraules d’en Santi Lincoln, tresorer de la Junta quan em va regatejar les meves aspiracions econòmiques. Desprès, amb els anys ja vaig aprendre que aquesta era la tònica general i el tarannà de la casa, el regateig. Als empleats, als proveïdors, als informàtics, als de la empresa de la neteja, a la empresa de seguretat, etc.

Tot i que entenia que era missió dels membres de govern defensar la economia de la casa, una de les coses que mai vaig saber diferenciar es on començava el regateig i on acabava el valor de les persones.

A la Ruth Martínez, per exemple, que era una de les professionals mes valides en aquell moment no li van voler concedir un augment de sou de 10.000 pessetes (mes o menys un 8% d’augment) i va plegar. En canvi a la seva substituta, la Pilar López, amb un currículum brillant però sense cap noció ni experiència en el sector li van oferir el que demanava la Ruth. Per cert, tot i el currículum que presentava, va durar dos anys escassos perquè mai va encaixar al Mercat, ni amb la majoria de la Junta que va a passar a Presidir en Josep Noé, ni amb la resta de personal.

Reprenent el punt de la reunió amb el tresorer, en aquell moment, però, jo que em tinc per una persona equilibrada i comprensiva però alhora visceral, recordo que em vaig negar rotundament a la rebaixa de les meves pretensions econòmiques i vaig assumir amb qüestions de segons que aquesta aventura s’acabava abans de començar-la.

La veritat es que no recordo ben be com va anar, però esta clar que aquell no va ser el final, perquè del contrari ara no estaria escrivint aquesta història. Es a dir que per algun motiu, la Junta va cedir i crec (encara que no sóc jo qui ho hauria de dir) que ambdues parts vàrem encertar de ple en el “casament”