Sota el meu entendre i per pròpia experiència n'estic convençut que aquestes son raons de pes, però tot i aixi crec que no son les fonamentals, o dit d'una altre forma, ho son però molt més per la perdua de fe en les esferes politiques, i de la pròpia incompetència que aquests demostren i transmeten día a día.
Jo he viscut dues petites etapes politiques a la meva vida (potser no interessa a ningú però em ve de gust explicar-ho). ; La primera quant el meu pare es va presentar a les segones eleccions démocratiques a l'Ajuntament de Vilassar (1979). En aquells temps ja existien tensions internes dins de les respectives formacions polítiques. Al menys a la formació que vaig tenir ocasió de viure de prop,CDC.
El meu pare, cansat de percebre com a ciutadà la incompetència (per dir-ho finament) d'alguns polítics del poble , i animat per una colla d'amics a canviar terennars cansinos d'antics militants d'aquesta formació de la qual cosa les urnes ja els havia passat factura regalant l'anterior legislatura als socialistes, va decidir presentar-se a les eleccions Municipals i així ho va exposar als responsables del partit a nivell local..
Això si, nomes va demanar que si hi havia la possibilitat, li agradaríat estar dins els 6 primers llocs ja que la seva decisió, per altra banda força meditada, era treballar pel poble des de dintre i no pas des de fora. Mes endevant ja veureu que treballar des de fora no serveix de res!
El meu pare era una cara nova en la política municipal, i alhora una persona coneguda i ben vista , a la que jo vaig admirar sempre pels seus valors i la seva honradesa i que de ben segur podía aportar forces vots a la formació en qüestió. Mes encara després de la darrera devallada electoral on el PSC va guayar per golejada en un poble majoritariament convergent.
El cas es que pocs dies abans de la campanya, li varen comunicar que no ocuparia cap lloc preferent com ell desitjava amb la qual cosa va renunciar i s'en va tornar cap a casa.
Passats uns dies i ja havent assumit que això de la politica era una guerra perduda, o com jo dic, un cercle tancat, va apareixer per casa un tal Damiá Del Clot en nom de UCD (si, si...el partit del Suárez) que amb la finalitat de muntar una llista amb gent nova venia a oferir-li a ell la possibilitat d'anar de numero 2 . Per un catalanista de socarrel no era fàcil dir SI a les primeres de canvi, però per l'altre i donat que com el que ell volia era treballar pel poble i no per una formació va acceptar la proposta.
No recordo ben be per quins motius alhora de buscar gent conneguda per completar la llista finalment el Damiá Del Clot no va anar de numero 1 i en el seu lloc ho va fer el meu pare. El numero 2 era en Josep Sánchez -Llibre, a qui encara recordo la seva reticència a la política el dia que el meu pare el va anar a buscar per fer-li la proposta. Heus aquí les voltes que dona la vida! Oi? En aquella llista tambè hi anaven en Lazaro Momblant, en Jaume Maciá, en Manel Reyes, en Jaume Aldrufeu i d'altres que ara no em venen a la memòria...
En les mateixes elecciones es presentaven a part de PSC i CiU (crec que llavors com a Pacte Democràtic per Catalunya), el PSUC amb en Peret Cabot al capdevant i la llista d'Independents encapçelada per Llorenç Vila (el germà del meu pare) juntament amb en Miguel Ferrer, Jaume Roure, Josep Roca, etc.
Alguns encara recordaran uns rètols que CDC va penjar damunt dels cartells electorals d' UCD i Independents i que deia ; "No es el mateix treballar per l'interés de la Vila que per l'interés dels germans Vila". Ja s'hi valía tot en aquella época!
En qualsevol cas el vot de UCD a la postre va ser qui va tenir durant tota la legislatura la paella pel mànec ja que PSC va treure 5 regidors i PSUC 1. I per altre banda CiU 4 i els Independents 2.
Per desgràcia el meu pare va morir quan tan sols portava un any i escatx de regidor i en Jaume Maciá va haver d'ocupar el seu lloc. Per cert, no vull passar per alt el gest que va tenir amb la nostra familia el Jaume quan ens va portar el seu primer sou de regidor i ens va dir "Aquest sou es del teu pare".
La seguent etapa, va ser força mes recent, i d'alguna manera em vaig proposar entrar a formar part de les llistes de CiU, sense mes pretensions que les d'ajudar a treballar ni que fos a l'ombra per un model de poble diferent del que haviem tingt amb el govern socialista dedicat basicament al que jo anomenava "fiestas y jolgorios".
Vaig renunciar a estar entre els 10 primers llocs de la llista per dos motius: primer perquè professionalment m'acavaba d'incorporar a una nova feina i segón perquè vaig creure que també podia treballar des de fora, es a dir, des del propi partit sense entrar necessariament de regidor.
En aquests dos anys i escaig ho vaig fer des de la vicepresidència en la executiva local d'Unió portant temes de coordinació, comunicació i també del local que compartiem amb CDC.
La il.lusió la vaig perdre en veure que les coses no eren com jo les havia imaginat a nivell de funcionament intern, i desprès de que la Dèbora (Presidenta de la executiva local d'Unió) deixés el seu càrrec jo també vaig plegar. Val a dir que també vaig començar a discrepar de la forma de fer i pensar del "jefe" Durán, tant a nivell de funcionament com de la seva posició "poc clara" sobre el tema de la independència i del dret a decidir. A la vista els fets !
Els detalls m'els guardo per mi i per la meva gent mes propera, però resumint la qüesió i en poques paraules diria que la mateixa experiència que em va portar a perdre la fe en Déu el dia que vaig perdre els meus pares quan no tocava (38 i 51 anys), es la mateixa que em va portar a perdre la fe en la politica, començant pels que llavors jo anomenava "els meus".
Desprès de les pròpies experiències viscudes, puc entendres perfectament el desencant i la desconfiança de la gent vers els grups polítics, vers les juntes directives dels clubs, i vers les juntes rectores de les institucions cooperativistes de les que també he viscut experiències similars durant uns quants anys, i on el que basicament he percebut ha estat massa interés pròpi i massa poc per lo comú. No he palpat cap diferència entre elles a part de la capacitat de poder entre unes i altres, que en definitiva nomès es el que marca les magnituts de les tragèdies.
La revolució social del moment no es el meu model de societat desitjat, i estic completament convençut que a tot arreu hi continua havent gent honesta i amb ganes de treballar pels altres, però entre tots ens ho hem buscat i començo a estar preocupat perquè models com el de "Podemos" avancin al galop i no pas per mèrits pròpis, sinó per demèrits dels altres.
Salut i sort !
1 comentari:
La mala praxis política de tota la gent que anomenes en el teu article i de molts, moltíssims altres, ens han portat a la situació actual, on uns perroflautes bolivarians són capaços de treure uns resultats brillants. Com no hi hagi una autèntica regeneració interna dels partits tradicionals del país anem de cap al pou. Salut!
Publica un comentari a l'entrada