El meu petit i gran repte

Era 19 de maig del 2012. Durant dues setmanes, amb el Marc Fernández haviem preparat la sortida Vilassar- Montserrat que d'uns anys ença organitzaven els del Piri (centre excusrsionista de VdM). El Marc ja l'havia fet en una anterior edició, i em va engrescar a participar-hi.

Amb molta il.lusió vàrem preparar-la. Erem poquets, només 10 BTT'rs però amb moltes ganes i jo sobretot  perquè era la primera vegada que tenia la oportunitat de fer-la. Ja teniem els cotxes a Montserrat des del dia abans  per  la tornada i tot a punt per sortir la matinada d'aquell 19 de maig.

A les 6 varem trobar-nos a la nova seu del Piri de Can Jorba (les Pinedes) i  un cop fetes les presentacions pertinents vàrem sortir en direcció Cabrils on ens haviem de retrobar amb dos companys mes per empendre el camí cap a la muntanya  màgica.

Però aquell dia, alguna cosa del destí va fer que quan no haviem fet ni tant sols el primer quilometre jo començes a trobar-me indisposat i hagués d'abandonar en sentir una sensació extranya al cos que m'oprimia el pit i s'em reflexava a l'esquena. Estava patint el que mèdicament s'anomena  cardiopatía isquèmica. Vaja, el que vulgarment en diem un ifart de miocardi.

A consequència d'això van haver-me de fer un cataterisme i posar-me un "sten" a la arteria inferior descendent. Una setmana al hospital i cap a casa a fer repos i rehabilitació. l'Álex (el meu amic i company de BTT a qui li havia passar el mateix un any enrrere) sempre diu que la nostra sort va ser que fem esport cada setmana i això ens va salvar les vides. N'estic completament convençut. Altres amics (sempre recordo el Caye) no van tenir tanta sort.

Cinquanta dos dies després del "incident" tronava a pujar a la bici. Els metges em van assegurar que si controlava les pulsacions podria continuar fent el meu esport preferit.

Com tots els diumenges, ens continuàvem trobant , com feiem abans, al Sindicat de Cabrera amb els companys de BTT i seguim fent sortides d'entre uns 30 i 45 qms. depenent del temps, la meteorologia i els compromisos des dia. Des d'aleshores el meu company mes fidel es el pulsòmetre que m'avisa quan em passo de pulsacions i que de tant en tant em recorda que visc una mica de propina.

Jo necessito de l'esport (es una religió que practico des de petit) i el "polar" (pulsòmetre) es el mes important dels meus amics. (no us ho prengueu malament la resta)

En una de les sortides habituals de la colla, vàren proposar apuntar-nos a  la sortida Teia-Montserrat organitzada pel Club Excursionista Teia i sis dels companys s'hi van apuntar. Tot i que em van animar a participar-hi, jo els vaig dir que no.

Passats uns dies, i per curiositat, vaig veure un video d'aquesta travessa que l'any passat van gravar uns dels participants (per cert un video força ben fet) i mentre l'estava veient  vaig sentir molta enveja de no formar part de la expedicio d'enguany.

Vaig reflexionar profundament sobre els pros, contres i perqués. El pro era que em feia la mateix  il.lusió que m'en havia fet dos anys enrrera. el contra era que ja se que en aquestes proves, tot i no ser competitives (es tracta d'arribar i de passar.ho be) el cos passa factura, doncs parlem de molts qms. seguits (84).
I el perqué?...el perquè és el que finalment em va convèncer...perquè jo no puc fer-ho?, perquè una persona competitiva com jo ha de limitar les seves il.lusions?, perquè ho poden fer d'altres menys preparats i jo no?
Així que sense dubtar-ho ni un segon més i sense dir-ho de moment a la familia ni als companys, m'hi vaig apuntar (nomès quedaven 5 places i no podia pensar-ho gaire).

Per fí, ahir 31 de maig va arribar el dia. Amb una tremenda il.lusió, però alhora amb un profund respecte, en recordar el passat, a les 7,30 del matí erem (amb els altres sis companys) a la linia de sortida del poble de Teià.

Els primers quilòmetres i un cop dalt la carena eren força planers. Al quilometre 20, feiem la primera aturada, el primer avituallament on cadascú portava l'esmorzar de casa. Primera parada Mollet. Tranquils, sense simptomes de cansament i amb un ambient envejable (ens haviem preparat força be setmanes abans). Seguidament continuem fins el segon avituallament, situat al qm. 42 als voltants de Matadepera just on comença la segona part del trajecte (encara quedaven gairebé 50 qms.) i on realment començaven els desnivells importants. Així que un bon dinar amb pasta freda i butifarra i sant tornem-hi.

Deunidó el que ens esperava a partir d'aquell moment i fins arribar a trobar la baixada a Vacarisses. Molt dur, sobretot pels quilometres que ja duiem a les cames.

Prova evident es que quan varem arribar a la font de Vacarisses, la cua per omplir els bidosn d'aigüa semblava la cua de l'atur.

Això si, a partir d'aquell punt la baixada fins a Monistrol (tambe amb algun repetxò torrecollons) va ser digue'm que plàcida  tot i esperant el darrer avituallament abans de l'atac final Monistrol - Montserrat.
En aquest avituallament, no hi faltàva de res; plàtans, xindria, xuxes, fruits secs, galetes, kit-kats, aquarius (un "10" per la organització).

I finalment, després d'agafar forçes en el darrer "lunch" del día comença la part mes dura de la prova. 13 qms. de pujada sense cap mena de replà i amb un acumulat de 72 quilòmetres a les cames, l'esquena i els ronyons.

Però com que l'éxit ere a tocar, vàrem treure les forces d'on no en quedaven i cap amunt. Gairebé una hora per fer 13 qms. !!! Nomès us diré que la meva millor  mitja per fer Vilassar - Mutua Metalurgica de Cabrils es de 34 minuts...doncs això dues vegades !!!

Per fí, a les 18,04 hores enfilavem el darrer tram fins arribar al Monestir. La sensació d'aconsseguir una fita es indescriptible. Alguns dels meus companys em confesaven després que la emoció de trobar gent de la organització donant-nos la enhorabona els havia portat a deixar anar alguna llàgrima.

Confeso que a  mi em va passar el mateix, tot i que, respectant els sentiments de tothom, les meves llagrimes probablement van ser de pensar que la vida m'havia donat una oportunitat que d'altres no han tingut i a més m'havia permés assolir el meu repte. Coronar Montserrat !


Gràcies al Jordi Argilaga, Jordi Mercadal, Pepe Bosch, Javi Ruiz, David Llópis i Manel Huertas per haver-me animat i acompanyat a assolir aquesta fita.