Massa injust !...va per tu Nil !

Fa uns dies que quan em llevo no paro de repetir-me una i altra vegada que sóc un egoísta. Les coses no van be. Vivim temps de crisi i es cert que aquesta es una crisi que desespera perquè a diferència d'altres  no es veu la llum al final del camí. Es una crisi que desil.lusiona a la gent, la desmotiva i molts dies fins i tot es fa dificil tirar endevant. 

També es cert que al final  del dia quan arribem a casa, i  podem gaudir de la familia, la dona i els fills, fa que s'ens passin la majoria dels nostres mals i de les nostres preocupacions.

Tot i així no podem negar que sempre acabem patim per una cosa o altre, especialment pels fills, que son els nostres grans protegits. Patim quan son petits perquè tenen tos o passen una mala nit. Patim per ells quan son adolscents perquè l'escola els vagi be i perquè siguem capaços d'educar-los com voldriem. I patim quan son grans i surten de casa amb la moto, amb el cotxe o amb els amics. Sempre patim pels fills !

Les nostres dues filles van anar a Valldemia des de P3 fins acabar el batxillerat. N'estem orgullósos tant  d'elles com de l'escola. Sempre he pensat que la base de la educació s'engendra a casa però es remata a l'escola. A mi em va anar be i per això vaig escollir el mateix per elles.

Ja fa tres anys que la Laia va acabar els estudis per entrar a la universitat, però Valldemia es com una segona casa per nosaltres. Tots aquells anys compartint reunions, festes de la llum, esports, colonies... van fer que avui ens sentim orgullosos de formar part d'aquesta segona i gran familia, de pares i de fills.

Avui, però,  aquesta gran familia esta de dol.

El Gran Nil Marín, aquell marrec amic de tothom, que amb 6 anys tot i la seva alçada ja era l'idol de les nenes de la classe cada cop que saltava o s'estirava per blocar una pilota. Aquell marrec que poc després el va  fitxar  l'Espanyol i que ara era el porter del Girona. Aquell marrec que no aixecava un pam del terra i que avui feia mes de metro vuitanta....aquell nano, que per tots els pares que el vàrem conneixer de petit  continuava sent un marrec,  ens ha deixat amb nomès 20 anys.

Massa injust ! Massa injust !

No em cansarè de repetir-me un cop i un altre que sóc un egoista perquè davant de situacions injustes com aquestes la meva ment em traeix un dia i un altre fent passar per davant dels sentiments altres coses que careixen de valor.

Nil, per la gran familia de Valldemia sempre estaras amb nosaltres !