Si faig un exercici de memòria i alhora un repàs a la meva vida, diria que em vaig emocionant al temps que vaig fent historia.
A casa no es que fossim els mes nacionalistes del món ni molt menys, potser això es el que em fa pensar on som i perqué hi som en aquests moments.
Si be es cert que per desgràcies de la vida vaig perdre els pares de molt jove, si que recordo que la política no va a començar a agafar protagonisme a casa nostra fins que jo vaig fer els vint anys i per primera vegada el meu pare va decidir presentar-se en unes eleccions Municipals.
Per aquells temps (parlo de l'any 1979) a casa haviem estat simpatitzants, que no militants, de CDC i de fet era la intenció del meu pare anar en les llistes d'aquesta formació a Vilassar de Mar. Però, com res no es nou en política (en podriem parlar llarga i extensament un altre dia) ja hi havien disputes dins el partit per agafar lloc a les primeres files de tribuna.
Per tant quan va veure que quedava exclós de qualsevol possibilitat d'entrar a formar part del govern Municipal, va agafar els trastets i s'en va tornar cap a casa.
El final de la història es que UCD va acabar presentant una llista i li van proposar encapçalar-la. Us podeu imaginar la cara de tots nosaltres quan varem escoltar la proposta i sobretot quan la va acabar acceptant i mes encara quan finalment va entrar a l'Ajuntament!
Amb això el que vinc a dir es que potser encara té més mèrit que jo avui estigui explicant que m'he convertit en Independentista. A casa sempre havíem estat moderats politicament i no pas mes catalanistes pel sol fet d'haver nascut i viscut a Catalunya.
La meva evolució no ha estat mai premeditada, suposo que com la d'una majoria de gent que connec. Simplement ha estat la consequència d'unes quantes realitats, les que m'han portat a prendre aquest camí i a més fer-ho amb il.lusió.
Els Catalans, sempre hem estat solidaris, però a España han venut el contrari, a Catalunya sempre hem estat humils, però a Espanya sempre han venut el contrari, a Catalunya sempre hem estat obedients i disciplinats, però a Espanya sempre han venut el contrari...i podria posar molts exemples més que crec que de tots son sabuts que justifiquen la raó per la qual jo i molta mes gent avui som Independentistes.
Nosaltres som pacifics, educats, disciplinats i sobretot sensibles a les injustícies, i Espanya amb nosaltres ha estat injusta en molts sentits fent una gran demostració final impedint que es cel-lebri una consulta que es el principi de la democràcia.
Quan mes a prop estem de la diada llegeixo i escolto articles i opinions realment diversos, curiosos i en alguns casos de rebutx desmesurat a la cadena humana. En molts d'aquests casos sense cap mena d'escrupuls i carregats de ràbia i d'odi. Alguns encara no han assumit que fa molts anys que es va acabar la Espanya imperialista.
Puc entendre que hi hagi gent que no hi estigui d'acord, però distorsionar les coses de la realitat, i sobretot faltar al respecte son coses que no es poden permetre de cap de les maneres.
Potser hi hagi molta gent que no vol la independència, però no es pot obviar que tambè n'hi ha molta que SI la vol i que segons els sondejos sembla que es una majoria. Una majoria amplia o simple, en un sentit o en un altre, ja es veurà. I essent així, esta clar que tenim un problema SI o SI. I que jo sàpiga els problemes en democràcia es resolen votant lliurement encara que siguin en unes urnes de lloguer.
Jo no entenc el problema com dues parts que han d'estar enfrontades permanentment, com alguns ens volen fer creure. Ben al contrari, el que jo desitjo com Independentista es guanyar en qualitat de vida per a tothom, sense excloure ningú i que el país que jo sentho com a meu progressi com li correspón i sigui un pais d'oportunitats per tots aquells que acceptin les regles del joc.
Tant de bó algún dia tingui la oportunitat de poder dir amb orgull que jo he estat part de la "nova història" de Catalunya !!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada