Sóc fill de pagesos modestos, cultes i catalanistes (que no vol dir necessariament independentistes). El meu pare amb 18 anys va anar a la guerra i, un cop acabada i perduda, va haver de fer el servei militar dels guanyadors. Sis o set anys marquen molt: era antifranquista, catalanista, del Barça, anticapellans i una mica conservador, per aquest ordre. Quan jo era petit m’explicava, tot rient, com de malament s’ho havia passat a Valladolid o a Burgos fent la mili, quan l’insultaven (junt amb d’altres soldats catalans perdedors): “¡Perro catalán!”
Jo trobava que exagerava i encara me’n reia més que ell. Aquella època, més o menys fins al 10 anys, jo era del Real Madrid (els que em coneixeu us sobtarà aquesta confessió, però tots tenim un passat...). La transformació, el primer pas cap a l’independentisme, va ser reflexionar i convertir-me al barcelonisme. Dic reflexionar però no calia massa: el Madrid era l’equip del règim fascista i l’aparador al món i per tant totes les trampes s’hi valien per guanyar: robatori de jugadors, de partits, suborns, amenaces, etc.
Vaig anar un temps a la Universitat. El 68 vaig córrer davant dels grisos, la policia franquista. Més reflexió. El 69 vaig començar a treballar en un banc català. El 74 vaig anar al Servei Militar com a “culé” 100% i com a espanyol en un 50%. Vaig tornar sent 0% espanyol, 100% català i catalanista. I ja un 50% independentista com a mínim. Això d’aguantar dia sí i dia també: “Polaco”, “Habla cristiano”, “Es catalán pero buen chico” o “Nos robáis el agua (de l’Ebre)”, em va fer veure la crua realitat. Una gran majoria d’espanyols no solament no ens estimen -mal menor- sinó que ens tenen enveja -ells sabran perquè- i, el que és pitjor, odi.
Reincorporat a la vida normal (vull dir laboral), mort del dictador, postfranquisme, transició i democràcia (la justa). Estades professionals a Madrid, treballant en el banc català, em refermen l’independentista que porto a dins i, a finals dels 80, ja ho sóc en un 100% i pujant...: “No pareces catalán, tan simpático”, “Nosotros vamos cada verano a Cadaqués, es encantador. Lástima que se hable tanto catalán”, etc.
El meu millor amic de sempre va venir a Catalunya amb 12 anys. Granadí, va emigrar amb tota la seva família. A Catalunya han estudiat, treballat, han fet amistats, relacions, negocis, casaments, naixements i enterraments. Ara ja hi han les terceres generacions. Són catalans d’orígens espanyols. Es poden sentir més espanyols o menys i/o més catalans o menys. Com tanta i tanta gent a Catalunya. Tothom en aquest país te amics i familiars amb orígens espanyols o a l’inrevés. I no passa res. Enlloc de l'Estat hi ha una convivència similar. I és que això ens ve des del fenicis (sí, fenicis!), grecs, romans, etc. Catalunya sempre ha estat terra de pas i terra d’assentaments. Diverses cultures, orígens i llengües. Plurals, solidaris, demòcrates, europeus. Tot per convenciment, no per imposició. Com ara, que estem cansats de ser espanyols per imposició. Maltractats per una Espanya monàrquica cada cop més retrograda, que encara no ha superat el seu ADN colonial i imperialista i que no es creu ni de broma això de l'Estat plurinacional del qual parla la seva Constitució. Sí, aquesta Constitució que quan els convé la fan servir d'arma amenaçant i quan els convé se la passen per l'entrecuix. Els darrers esdeveniments econòmics, socials i polítics només fan que corroborar la miopia política i/o la mala llet que gasten els diferents governs, partits, mitjans de comunicació i intel·lectuals espanyols. Ara, fins i tot alguns socialistes (Felipe González entre ells) parlen d'un "federalisme asimètric" en contraposició al "café para todos" de l'Estat de les Autonomies. Ells que s'en fotien d'en Pasqual Maragall quan ho deia!
Fins aquí he resumit -hi han molt més greuges que no he detallat- del perquè sóc independentista. Tinc ganes de no haver de ser-ho gaire temps més i ser, senzillament, només català.
* Escrit del meu amic Pere Màrtir Brasó que comparteixo plenament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada