Patriotes (Josep Bernabeu)

El triomf de la selecció espanyola a l'Eurocopa ha desfermat per molts carrers i places del país una onada de patriotisme de pa sucat amb oli que espanta i fereix la sensibilitat de qualsevol persona amb dos dits de front. L'exaltació fallera de la bandera al crit de "soy español, español, español..." fa mal als ulls, forada la oïda i demostra fins a quin punt una victòria esportiva molt estimable pot convertir-se en un acte caspós d'exaltació patriòtica mal entesa. Tots aquests patriotes de taverna que surten al carrer amb la cara pintada, embolicats amb la rojigualda (molts amb la feixista, com si res) i bramant orgullosos que són espanyols no tenen ni puta idea del que significa ser un bon patriota, ser un bon espanyol, o un bon català, o un bon andalús. Ja ho va dir Jesús per ajudar-nos a distingir entre els veritables i els falsos profetes: "pels seus actes els coneixereu". Quina gran veritat.

Els actes de la borregada parlen per si sols. La borregada, com sempre, confon la cansalada amb la velocitat. Amb l'excusa del fervor patriòtic envers la roja confon l'alegria per una victòria amb la festa de la "banderita" i, el que és més greu, confon el civisme amb la barbàrie. Parlem de patriotisme o de tribalisme? La major part d'aquests falsos patriotes viuen de la xerrameca, de la grandiloqüència, de les aparences. No viuen dels fets ni de les seves obres. Només cal escoltar el que diuen, com viuen i com actuen per saber com són i què representen. Són qualsevol cosa menys un bon patriota. Els evangelis no fallen.

Segons la definició del diccionari un patriota és una persona que estima profundament la seva pàtria (terra on hom ha nascut o concepte de nació amb la qual se senten identificats els qui han nascut en una col·lectivitat determinada o en formen part) i vol ser-li útil. És bo tenir clars els conceptes. En el context que ens ocupa un bon patriota no és aquell que es disfressa de torero, es calça el tricorni al cap o comença a remenar els faralaes abans, durant o després d'un partit o per celebrar una victòria. Tampoc ho és aquell que amb l'excusa "esportiva" provoca incidents o disturbis, crema contenidors, destrossa mobiliari públic o es comporta de forma indecorosa o irrespectuosa. Si ser i actuar com un incívic integral avui dia significa estimar profundament la pàtria i ser-li útil caldrà pensar que una bona part del país s'ha begut l'enteniment.

Fa tres o quatre anys vaig visitar Suïssa i em vaig quedar admirat, tant pel seu paisatge espectacular com pel patriotisme que traspuen els seus habitants. Al principi sobta veure tantes banderes del país i dels seus cantons (el que serien les nostres autonomies) per tot arreu. No hi ha casa (balcons, finestres, jardins...) ni carrer on no pengin un munt de banderes. Al principi penses "què en són d'exagerats aquests suïssos", però a la que portes un parell de dies convivint amb ells ho entens. Ells sí són uns bons patriotes i ho demostren en tots els seus actes quotidians, fins i tot els més simples.

No només pengen una exageració de banderes: actuen en conseqüència. Estimen profundament el seu país i per això no permeten que ningú -i menys els turistes- atemptin contra el seu hàbitat ni els seus costums. Si algú s'atreveix a embrutar el carrer, a llençar una burilla fora del cendrer, o a beure's una litrona enmig de la plaça que es prepari, li caurà el pèl. Són super estrictes amb el reciclatge, netegen i cuiden amb cura els jardins, castiguen amb duresa a qui contamina o fa malbé la natura i no transigeixen amb segons quines actituds incíviques, racistes o xenòfobes. A més, parlen sense problemes els quatre idiomes oficials que tenen. No hi ha guerra de llengües, hi ha respecte. Igual que a Espanya, igual. Presumir de bandera està molt bé, però el que cal fer és predicar amb l'exemple. Pels seus actes els coneixereu.