La primera experiència que honra aquesta magnifica frase la vaig patir després del Servei Militar. Quan em vaig incorporar a "La Mili" el novembre de 1979 s'em van trencar tots els esquemes...tenia una feina, començava a tenir una vida mes o menys estable, un cotxe i ganes de prosperar per planificar el meu futur i formar tard o d'hora una familia. I resulta que m'envien a Madrid a passar 15 mesos fotent una guardia darrera l'altre a una academia de suboficials.
Allà no vaig aprendre absolutament res, ni a conduir un tanc, ni a disparar un arma, ni a fer supervivència, ni a planificar estrategies contra els possibles enemics, res de res...simplement em vaig passar els mesos de garita en garita i de guàrdia en guàrdia alternant la resta del temps fent de jardiner dins el cuartel.
Però inevitablement quan passes tantes hores en la soledat no pots evitar que el cap et dongui mil i una voltes pensant que en farás amb la teva vida quan s'acabi aquella perdua de temps.
El desembre de l'any 80 em vaig llicenciar...al petate hi portava mes il.lusions que roba després de mes d'un any perdut inútilment. Però inesperadament al cap de tres mesos el meu pare moria i tot allò que haviem planificat plegats va donar un gir de 360 graus. Res sería com estava previst...
...El 19 de maig d'enguany, a les 5 del matí haviem quedat amb una colla d'amics per fer una excursió amb BTT des de Vilassar fins a Montserrat. Una excursió que havia esperat durant mesos amb una il.lusió tremenda.
Tot just quan portavem no mes d'un quilòmetre vaig notar un fort dolor al pit. Vaig donar mitja volta i vaig tornar sol a casa. El dolor no desapareixia, així que amb la Helena varem decidir avisar una ambulancia que em trasllades al hospital.
Segons el metge de la mateixa ambulància després de fer-me un electro em va diagnosticar un problema cardiac que va acabar essent un infart.
Encara no se per quin motiu vaig estar vuit hores a la UCI del hospital de Mataró abans no em van traslladar a Can Ruti (Badalona). A Mataró no va apareixer ni un cardiòleg durant aquestes llargues hores.
A Can Ruti em van fer un cataterisme que va acabar amb la col.locació d'un "Sten" a l'arteria anterior descendent que havia estat la infartada. Després d'una setmana ingresat(vaig ser traslladar de nou a Mataró un cop efectuada la intervenció) em van donar l'alta.
52 dies després vaig tornar a pujar a dalt la bici (tot un repte) per fer de nou una excursió. Pel que sembla, el meu cor ha quedat mes afectat del previst degut a aquelles vuit hores transcurrides abans del cataterisme, encara que segons el meu metge de la Mútua(no de la SS), recuperaré mes del 75% i podré fer una vida absolutament normal nomès tinguent cura en l'alimentació.
Hores d'ara encara no sé el perquè de 8 hores perdudes, però si que sé que aquell 19 de maig em va tornar a venir a la memòria la mateixa pel.licula amb la que he començat explicant aquesta història, un altre cop canvi de plans!...
Afortunadament, però, aquest cop la diferència era important; la vida em va donar una nova oportunitat...
A partir d'ara em nego a pensar que "La vida es allò que passa mentre fas altres plans"...
1 comentari:
Publica un comentari a l'entrada