Era un 29 de novembre i el recordaré tota la meva vida. Entaxonat a una cua com si marxessis a un camp de concentració, el paio del davant em va donar conversa i en mig d' aquestes circumstàncies es com si de sobte se t'obris una mica el món. Aquell paio en qüestió, era el Blidu.
A Colmenar Viejo ens van tocar companyíes diferents, però després dels tres mesos de campament les coses del destí (que mai les entendrem) ens van fer retrobar al mateix cuartel de Villaverde Alto.
El Blidu era un any mes gran que jo. Havia demanat prórroga perque s'havia casat amb la Mari un any abans i aixó va fer que coincidissim en el mateix reemplaç.
Moltes guardies junts , moltes imaginaries però sobretot moltes hores compartides parlant de present i de futur...teniem 20 anys i tota la vida pel davant.
La nostra amistat, a diferència d'altres companys va perdurar en el temps. Fins i tot recordo que vaig dibuixar un paisatge a la habitació del Ivan quan era molt petit.
Després , quan va plegar de la fabrica del carrer Balmes i va muntar el Restaurant a Llavaneres (Can Blidu), ens vàrem distanciar fins que anys mes tard va agafar el Restaurant del Nou poligon a Cabrera. Això ens va permetre retrobar-nos, i de tant en tant, petar la xerrada.
En Blidu era de les persones mes lluitadores, valentes i inconformistes que mai he conegut. Sobretot inconformista!. Fins i tot diria jo un punt perfeccionista. En això coincidiem.
Treballador incombustible i sobretot mes incombustible quan estava segur de tenir la raó, encara que només fos la seva. Tossut com una mula i a vegades una mica cascarrabies. Encara que ens veiem poc, els lligams del passat ens continuaven unint i m'agradava parlar amb ell per telèfon per donar-li ànims.
Ànims? Si semblava que fos ell qui donava ànims als demés.
Un cop mes ha quedat demostrat que la vida es injusta, que està carregada de contrasentits. Que, com egoistes que som, sempre ens pensem que les coses desabradables només passen a la casa dels altres. Però avui t'ha tocat a tu, i de retruc, es clar, a tots nosaltres.
El Blidu va lluitar contra la seva malaltia tot el que no está escrit, però encara que no ho deia de viva veu, sabia que lluitava contra un enemic impossible de batre. Aquesta guerra era de veritat, no era com la "mili"
Amic, avui em sento amb la necessitat d' escriure aquestes paraules pero nomès ho faig per una raó, perquè les bones persones, i els amics , es mereixen que la seva trajectoria humana i compromesa amb els seus sigui reconeguda.
Ja ho veus nano, no hi ha res que duri sempre ... excepte una cosa...les persones que com tu mai passen per la vida desapercebudes i que quan marxen deixen un record etern..
Blidu, això no s'ha acabat, això continua al mes enllà i lluny de lamentar-nos crec que el fa encara mes interessant sabent que tu hi farás estada..
Bon viatge company!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada