En unes declaracions que la premsa reprodueix es pregunta en to dramàtic: “He de decidir pel meu fill de 4 anys si és català o espanyol?”.
És un recurs sentimental de to dramàtic que potser serveix per emocionar. Però és molt trampós. Vegem quines trampes hi ha.
Trampa 1: Els pares decideixen moltes coses pels seus fills de 4 anys: la seva dieta, l’escola a on van, si els bategen o no, quina relació tindran amb els avis, com es vesteixen… I no és cap drama. Forma part de les seves tasques.
Trampa 2: Sempre que hi ha decisions polítiques, els adults decideixen pels menors d’edat. Els pares i mares dels nens que tenien 4 anys van decidir per ells quan van votar a favor o en contra de la Constitució, de l’Estatut i de l’entrada a l’OTAN. I no va ser cap drama.
Trampa 3: Ella ha decidit. Perquè diu tot seguit que no vol que Catalunya tingui un Estat propi i per tant decideix que el seu fill de 4 anys sigui espanyol per sempre. Molt bé, és el seu dret, i tant. Però que no faci trampes. Perquè mentre pregunta si ho ha de decidir fa servir un to dramàtic i quan pren la decisió la troba ben natural. En què quedem?
Trampa 4: Els pares dels nens de 4 anys del Quebec, d’Eslovènia, de Txèquia o Eslovàquia van prendre decisions pels seus fills de 4 anys quan van participar en consultes de secessió i altres eleccions. Esclar. Que potser poden votar els nens de 4 anys?
Trampa 5: Afirma: “els catalans no volem xocs de trens”. I queda sobreentès que voler un Estat propi equival a voler un xoc de trens. Ja està dit, com si res. Afirmen una cosa, en donen una altra per implícita i si no vigiles ja te t’han fet passar bou per bèstia grossa.
A veure si ens entenem: hi ha catalans que volem un Estat propi i n’hi ha que no. I, en principi, ni els uns ni els altres no volen un xoc de trens. Però aquest és un recurs molt habitual aquests dies.
Campanya de la por
Les trampes de Chacón formen part del costat sentimentalista de la campanya però la menció del “xoc de trens” és un recurs de campanya de la por i així queda clar (ja era hora) que totes dues van juntes.
La campanya és intensa: els articles gairebé diaris a “El País” (que volen demostrar que estem molt equivocats), els articles gairebé diaris a “El Mundo” (que volen intimidar moltes persones, començat pel mateix president de la Generalitat), les declaracions del Fiscal General, les d’algun empresari (en vaig parlar no fa gaire) i la nota de la Conferència Episcopal (amb l’abstenció dels bisbes catalans). I tot just hem començat!
El bucle
És normal que sigui així. Hi ha una gran campanya i ja ho sabíem. Ens trobem davant d’una elecció important. Caldrà decidir entre l’opció de començar un projecte nou, construint un Estat propi a la Unió Europea, o quedar-nos al mateix bucle dels últims trenta anys, fent voltes sobre el no res i anar perdent un llençol a cada bugada (la llei d’Educació del ministre Wert és només un altre exemple, una altra prova de què tindrem si no disposem d’un Estat propi).
És una cruïlla important. D’acord. I tothom ha d’opinar amb llibertat. I tant.
Però necessitem arguments seriosos i no aquestes trampes banals.
Trucs
Al País Basc, el candidat del PP ha dit: “la independència es ruina, es bronca”. I s’ha quedat tan panxo. No és cap argument, esclar, és una afirmació gratuïta, sense fonaments. Però funciona.
No és veritat que tenir un Estat propi sigui un desastre econòmic ni és tampoc veritat que sigui una “bronca” (el ditxós “xoc de trens”). Però si ho dius mil cops i no hi ha ningú que respongui amb frases igual de poderoses, igual de simples i rotundes, potser aquestes idees trobaran espai per convertir-se en veritats consensuades.
Aquest és el truc que fan servir.
Trucs i trampes. (Joan Carreras-Periodista)http://www.janquim.cat/2012/10/05/les-trampes-de-carme-chacon/?utm_source=feedburner&utm_medium=twitter&utm_campaign=Feed%3A+Janquim+%28janquim%29
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada