PUNTS DE VISTA - MIQUEL VILA

Eleccions 2011

2011-11-16T15:26:00.000-08:00

Per primera vegada des de que tinc dret a vot he seguit tant poc una campaña electoral com en aquesta ocasió.
Es cert que m'ha agafat en un moment en que el meu temps te altres preferències, però no es menys cert que tampoc estic gaire motivat.
I suposo que no dec ser l'únic pel que veig i escolto pel carrer o per les relacions mes properes.

La crisi ens te a tots desconcertats de dalt a baix, i mentre tant els dos grans aspirants "espanyols" a la presidència del govern (encara que jo diria que hores d'ara nomès es un), es dediquen a desqualificar-se mutuament, com han fet sempre deixant de banda que la crisi que ens afecta i que es el que mes ens preocupa a tots requereix uns altres tipus de missatges. O sigui que tinc la impresió de que els politics espanyols segueixen sense enterar-se'n de res.
No tinc clar que aquestes eleccions serveixin d'alguna cosa quan als nostres socis de la U.E. els van intervenint de mica en mica i d'un amb un...aquí fem com si la "peli" no anes amb nosaltres, com sempre !!!

I mentre tant a Catalunya juguem una altra guerra, i també com sempre cadascú pel seu costat. En aquest cas no m'extranya perquè després de la "trinxada" del tripartit aqui ja queda poca cosa, per no dir res, sobretot si parlem de "calers".
I com que encara que estigui enfastiguejat, vulgui o no, sentho les notícies i m'en adono que tenim un greu problema: A CiU li passará factura les mal anomenades "retallades" (jo en dic manca de pressupost), al PSC-PSOE li passará factura la incompetència i la irresponsabilitat de tots coneguda i sobradament demostrada i ERC ja va pagar la seva perqué ja va morir en les passades autonómiques. Per tant un cop feta aquesta refexió, mal em pesi no puc fer altra cosa que preguntar-me: Tots aquests vots aniran a parar al PP?

Doncs si es així...que Deu ens agafi confesats i amb l'escopeta carregada !!!

PERÒ ... A QUIN SECTOR VIVIM ?

2011-09-22T03:30:00.000-07:00

Ja fa uns quants anys que em moc per aquests monts de la flor i la planta. De fet els meus orígens vénen de la producció. Però ara quan miro cap enrere penso ... que ens està passant? on anem? ... I no parlo de crisi en el més estricte sentit de la paraula, sinó de la crisi que han promogut alguns operadors del sector i que, tant de bo m'equivoqui,amenaça d'arrossegar a més d'un productor al tancament de la seva empresa ... i si no ho ha fet abans, serà possiblement perquè tota la vida s'ha dedicat a produir i és més que probable que no vulgui o fins i tot sàpiga fer una altra cosa millor (si es que avui hi ha alguna cosa millor)...
Em pregunto com pot haver-hi empreses comercials que per la seva pèssima gestió (i no per la crisi actual) hagin deixat deutes de 10, 20 i 30 mil euros a una vintena de productors. I em pregunto encara més ... Com pot ser que aquests mateixos productors els segueixin suministran? Però ... ens hem tornat bojos ?.... i el més greu ... Com és possible que aquesta "gent" puguin seguir en el sector i caminar pel Mercat amb el cap ben alt, en nom ara d'altres?. ... I aquests en són només un parell d'exemples però n'hi ha més ... també hi ha qui es dedica a vendre planter als productors i aquest mateix suministrador alhora produeix planta acabada per fer la competència als seus pròpis clients .. . que dic fer la competència? ... més que això ... fer la competència deslleial amb preus molt inferiors als preus mitjans del mercat ... és a dir als preus que permetin deixar el marge suficient per pagar aquest planter. Aquesta és la roda de la nostra crisi, al marge que després ens vingui afegida la crisi del consumidor final. Aquest és el nostre sector? Llavors que pintem les empreses series que paguem religiosament als nostres proveïdors i que intentem defensar els nostres productors i alhora ajudar als nostres clients? Qui ens valora? ...Em pregunto perquè serveixen les associacions de produtors? Per decidir nomès el color dels testos de la propera campanya? Doncs així anem i probablement anem a pitjor com algú no hi posi remei ... no us sembla?

i 19 anys després...que?

2011-02-18T14:38:00.000-08:00

Corria un mes d'Agost de l'any 92 quan el meu cosí Llorenç em va venir a veure per fer-me una proposta "deshonesta". Ell era el President del Mercat de la Flor i va pensar en mi per ocupar la vacant que havia deixat la Dolors Jaime, tota una institució com a secretaria de Presidencia en els darrers anys.
Jo com a fills de pagesos ho havia viscut d'aprop això del Mercat,però curiosament tot i ser-ne descendent mai vaig estar vinculat a aquest sector professionalment parlant ja que basicament havia desenvolupat la meva carrera en el món del automòbil.

Però les coses son com son i la vida dona les voltes que dona fins que curiosament a vegades van a parar als seus orígens i això es el que em va passar a mi.

Amb el Llorenç, que sempre ha cregut en mi, ens vàrem entendre de seguida i amb la seva Junta Rectora també. Així el 17 de setembre em vaig incorporar per primer cop a la plantilla del Mercat. I dic per primer cop perque com explicaré mes endevant, gairebé sempre hi ha una segona vegada...

La meva funció era la de cap de Mercat, (amb els anys la de Director) que dit d'altra forma es el coordinador de la venta directa pel seu bon funcionament a tots nivells; promoció, funcionament, control de qüalitat, optimització dels recursos, horaris, etc...
Sense haver-ho previst mai de cop em va apareixer la feina de la meva vida.

Aquell Mercat tenia molt cami per recorrer i tant jo, com la Junta com tot el personal de la casa es va contagiar de les nostres ganes de fer coses i alhora disfrutar fent-les: Erem un Mercat de referència i l'haviem de potenciar, teniem una Hortimostra,i l'haviem de fer creixer, teniem una emprempta de mercat en origen i haviem de defensar els nostres productes, teniem un potencial i haviem de portar els clients...en definitiva teniem molta feina pel davant i moltes ganes de fer-la.

Aquells primers anys van ser intensos. Vàrem passar de 60 stands de la Hortimostra a 140 i vàrem crear la Copa Júnior d'Art floral, vàrem crear la Intermediació del Mercat per exportar els productes de la zona a França, vàrem potenciar "La Gaseta" com al màxim element de promoció fent-la arrivar a mes de 5000 clients, vàrem ampliar el Mercat a la zona de serveis per ubicar les principals empreses del sector i també la Intermediació que no parava de creixer, vàrem crear una central de compres perquè els socis es poguessin beneficiar dels preus de les cubetes i les bosses de flor, de les caixes de planta, dels carrys i de tot el material realacionat amb la producció i sobretot amb el control de qüalitat vàrem crear una "marca"...la nostra "papallona" era reconeguda arreu perquè apareixia a tots els embalatges dels productes que passaven pel Mercat....fins i tot vàrem invair Mercabarna d'aquesta "marca"... Eren temps en que tots remavem en la mateixa direcció, temps en que la Junta es prenia molt seriosament les coses i els origens del Mercat i que tenia uns objectius clars i de referència...després va venir el Netflor (mercat telmàtic i l'Oberplant i les jornades de portes obertes de la Intermediació i encara mes endevant la darrera ampliació del Mercat amb mes places de parking i la Nova Intermediació amb mes de 2300 m/2 per la exportació...el projecte de les guinguetes de flor (http://www.loregorri.com), els promopunts i una pila de coses sense parar.

No puc deixar de recordar persones que van marcar aquella época: En Llorenç Vila,(gràcies Llorenç) Josep Noé (una gran persona i amic)com a Presidents i les seves respectives Juntes...i companys de treball com la Ruth (secretària de Presidència)de qui vaig aprendre molt, la Susanna, la Sandra Eiximeno i el Marco (Director cial. de la Intermediació), l'Antoni Falgueras, la Erminia i la Sandra a Intermediació, i altres companys com la Pili, l'Ignasi Barnadas, i el Frederic Aussant (Intermediació de flor)...i com no el Pepe Veigas i el Pedro a la venda directa.

Hi va haver però, un abans (el que he explicat) i un després (que ara explicaré) en la Història del Mercat.

A partir de la darrera ampliació en la que el principal objectiu era el creixement de la Intermediació i l'ampliacio d'espais i aparcament epls clients van començar els recels promoguts per aquells que no van voler participar mai en la comercial i d'altres que la veien com una competència al pròpi Mercat. Aixi desprès del mandat del Josep Noé les coses es van començar a torçar i amb la nova Junta es van crear dos bándols que van abocar a la desunió i desconfiança genera i també vers la meva persona com a professional. Això va comportar que jo demanes una excedència que em van concedir.

Les coses empitjoraven de tal manera que es va produir una moció de censura contra la Junta d'en Josep Mª Gel per part d'un grup de socis liderats per l'Àngel Farina que va a passar a ser el proper President amb la ideia de retornar la filosofia inicial del Mercat i de defensar la Intermediació.

L'Àngel Farina va a tornar a confiar amb mi, la qual cosa li agrairé sempre i em va convençer per tornar a formar part d'aquell nou projecte al que em vag incorporar, dit sigui de pas, sense gaire convençiment després de les experiències passades...Dos anys després vaig plegar definitivament...

La Junta següent (i actual) encapçalada pel Josep Vizacarro va decidir que la Intermediació havia de separar-se de la S.A.T. del Mercat i avui ja no tenen cap mena de vincle. Es més, ni tant sols son llogaters del Mercat.

El control de qüalitat fa temps que va passar a millor vida, l'Hortimostra fa anys que va desapareixer i ja no existeix aquella sinergia que vàrem crear pel fet de que Mercat i Intermediació fossin una mateixa cosa. En definitiva, dona la sensació, quan parles amb els socis de la casa que encara van a vendre a les seves parades, que el Mercat funciona per nomès per la inèrcia del passat i no pas pels projectes del present i del futur...i quan això passa a casa meva en diem "mala peça al tel.ler"...

Ara tinc la sort de tornar a treballar al sector, en una comercial que es dedica ala exportació i que explota la ideia que mai vàrem poder dur a terme a la Intermediació quan el Marco i jo treballavem plegats, i quan miro en la retrospectiva del temps em pregunto com hem sigut capaços d'arrivar a aquesta situació de "tantsentmenfotisme", en la que la crisi no en pot ser la única excusa i em pregunto també com ens hem pogut deixar perdre tot allò que haviem aconsseguit picant molta pedra...i sobretot posant-hi molta il.lusió...

Però la vida continúa i al final la nostàlgia no ens aporta res més que bons records en alguns casos com el meu i suposo que no tant bons en els d'altres quan dintre d'un temps hagin de mirar enrera com ho he fet jo avui i s'hagin de preguntar que es el que van fer, o millor dit...que es el que no van fer !!!

Incorporació a Poleplants

2010-11-08T06:22:00.000-08:00

Poleplats es una empresa creada l'any 2006, fruit de la agrupació de 4 productors de la antiga Intermediació del Mercat i del seu director comercial alhesores en Marco Lorenzi.

En la nostra época al Mercat de la Flor, vaig tenir la sort de conneixer i col.laborar amb el Marco en alguns projectes. El Marco juntament amb uns pocs productors de planta de la zona del maresme van crear Intermediació del mercat amb la voluntat d'encetar una nova via de comercialització que dongués la oportunitat als productors de vendre fora de l'ambit del Mercat i principalment a la exportació tenint en compte que França es un consumidor potencial al costat d'Espanya.

Aixi va començar l'any 1991 i la comercial va anar creixent fins a passar d'un sol comercial (Marco) una admimistrativa a mitja jornada i un moço de magatzem a tenir 6 comercials (3 nacional i 3 exportació), 1 director comercial, 2 tècnics en cultiu, 4 administratius, un informàtic, 1 cap de magatzem i 4 moços l'any 2005 ( a més del personal eventual en campanya de primavera). En aquell moment la comercial comptava ja amb mes de 100 productors-proveidors.

L'any 2006 com a consequència de les divergències entre alguns socis així com del propi director comercial neix la noca comercial Poleplants.

Cinc anys després Poleplants ha crescut i avui tinc la sort de poder passar a formar part d'aquest creixement des que el passat 2 de novembre em vaig incorporar a l'empresa.

Es una gran satisfacció per mi que això sigui així perincipalment per dos motius;
El primer pel fet que els socis de la empresa hagin pensat an la meva persona i el segón per la possibilitat de tornar a un sector en el que em vaig sentir tant implicat durant la meva época com a Director del Mercat de la Flor.

Una empresa Poleplants, on els projectes lluny de quedar damunt la taula com en els vells temps, tiren endevant amb seriositat i rigurositat. Amb ideies clares i clients satisfets.

Les esquerdes de Catalunya vistes des de fora

2010-07-06T10:10:00.000-07:00

Amb el permis de l'amic Oriol Serra a qui després de llegir aquest article seu admiro encara més, em permeto compartir el seu escrit amb el que em sento plenament identificat tot i que en el meu cas es des de dins.

Diu així:

¿Que és Catalunya?, ¿que ens identifica arreu del mon com a país i cultura amb una identitat pròpia i diferencial de la resta de nacions i cultures del planeta?.

I encara més preguntes... tenim una cultura i trets prou diferencials com per conformar una identitat única en el que avui s'acostuma a definir i acceptar com a nació?. Son aquests elements diferencials prou sòlids i estem disposats a defensarlos com per consolidar la idea sobirana de Catalunya?

LES ESQUERDES DE CATALUNYA VISTES DES DE FORA

Des de fa més de 5 anys visc fora de Catalunya, a Panamà i Veneçuela. Des de la distància física em sento alliberat del clima enrarit i les manipulacions que envolten la vida política i el conflicte inacabable dels catalans i els espanyols.

Observo el nus ideològic i l'infèrtil terreny de combat on es baralla el catalanisme en els inicis del nou mil.leni i penso que estem perden la guerra de les idees nacionalistes catalanes per cansanci, falta de resultats concrets, un pas endevant i tres enrera que ens ofega l'alé i les ilussions. El més greu és que no podem confiar en la nostra classe política ja que sols ha demostrat incapacitat o, pitjor encara, un pragmatisme maquiavèlic que s'en aprofita del cor dels catalans per mantenir les seves parcel.les de poder.

Si a això hi sumem la represió ideològica del centralisme de l'estat espanyol, amb uns recursos intel.lectuals que fan plorar, ens segueixen portant -i ens hi deixem endur- al terreny de debat barruer que més els convé per seguir alimentant el monstre del català insolidari i com a enemic que justifica la idea superior de l'estat espanyol, l'espanyolitat com a be suprem i la catalanitat com a causa marginal d'uns desadaptats reaccionaris.

Malhauradament la reacció comuna dels compatriotes davant aquesta pressió mediàtica és un envalentiment inicial per la discusió pero que quan puja de to i genera amenaçes punitives des del poder central llavors reculem, baixem el cap i parlen amb la boca petita com els nens que saben que el pare els ha descobert una malifeta i moderen el seu comportament esperant un càstig condescendent.

Som ingenus o cobards?, no tenim estratègia?, o no sabem el que volem ni com aconseguir-ho?. A Aquest pas els hi acabarem de donar la raó i haurem de reconèixer que som espanyols de provincia que la seva forma "d'espanyolitat" es la negació o posada en dubte permanent de la pertanyença a un suposat be comú?... Sembla que som la carn de canó que li regala als castellans arguments i calers per sostenir la idea de Espanya... Si les coses segueixen així, quin trist paper tenim reservats els catalans!!!!!

Oriol Serra
Un català a Panamà

Eleccions al Barça 2010

2010-06-07T14:20:00.000-07:00

Fa poques setmanes vaig tenir la ocasió d'escoltar a Rac1 la intervenció d'una serie de socis del Barça que volien optar a ser candidats a les properes eleccions.
El meu idolatrat Joan Mª Pou va entrevistar-los a tots durant una sèrie de programes. Les intervencions van començar pels mes mediatics del moment, Godall, Ferrer, Rossell, passant després pels menys coneguts com Guixá, Salvat o Benedito.
De tots ells, qui em va cautivar des del primer moment va ser Agustí Benedito. La seva forma de parlar, la seva seguretat,les seves ideies clares i essent conscient de que la seva única arma davant els seus rivals mediàtics ,era dir les coses pel seu nom i molt clares. Basicament el fet de no vendre patrimoni, de no comptar amb Txiqui Beguiristain o Talin Alexanco, de dir que el Cruyff continuarà com a soci d'honor si així ho decideixen els socis i en definitiva presentant segons ell una proposta de sentit comú i de seny per garantir el futur del Club.

El que més em va cautivar però va ser un dels lemas principals de la campanya "Posem el club a l'alçada de l'equip"
L'endemà mateix de la entrevista, el primer que vaig fer al despertar-me va ser conectar el meu facebook i felicitar-lo enviant un missatge al seu mur i demanant-li poder ser agregat al seu perfil.
La meva sorpresa va ser que en poc menys d'una hora vaig rebre la seva resposta personal i convidant-me a més a formar part del seu equip de treball per la campanya. No m'ho podia creure i no vaig dubtar ni per un moment afegir-me a la seva invitació. Vaig assistir a la segona reunio que va cel.lebrar al Park Hotel de Barcelona i allà vaig veure que aquest paio anava molt en serio.

Nomès arribar a l'entrada de l'hotel ja es va dirigir a mi per saludar-me cosa que encara em va sorprendre més.
Després del seu discurs entre les 215 persones que formavem des d'aquell moment el seu equip de treball tots varem sortir d'allà convençuts de que aquell projecte es merexia si més no passar el tall de les signatures.
I jo particularment estava convençut de que si passavem aquest tall donariem molta guerra i un susto a més d'un. D'aqui que en l'intercanvi d'e-mail's entre els membres de la campanya sempre el signem amb un SdC (Susto de Collons) i ara que ja hem entrat a la final l'hem canviat pel SdV (Susto de veritat).

La nostra campanya ens la hem treballat picant molta pedra i ell mes que ningú. Un dia em va citar a la seu de la plaça de Sant Jaume a soles nomès per encoratxar-me a aconsseguir el màxim de signatures. No sé si aquest gest el va tenir amb tots els membres de l'equip pero si es així la cosa te mèrit i demostra que vol ser el President de tots, socis i simpatitzants.

El passat dijous tots vàem estar convidats al hotel OMM per cel.lebrar la consecució de les signatures i vaig tornar a tenir el goig de felicitar-lo personalment. El dia anterior jo estava nervios i a primera hora li vaig enviar un sms al seu mobil, que ell mateix em va donar el dia que em va citar al seu despatx, preguntant-li si passariem el tall. En 2 minuts em va contestar: "Passare'm" !!!

Avui en el primer debat a Catalunya Radio m'he sentit mes orgullós que mai d'haver donat el meu suport i esforç al gran desconegut, al menys mediàtic. Els que el coneixem de prop saviem que en els debats amb el seu do de paraula i de convicció es menjaria a més d'un candidat i ara entenc també perque el Marc Ingla i els seus interventors van intentar que no passes el tall de les signatures. No dubteu que es un ferm candidat a la Presidència tot i el factor mediàtic de Rosell. En totes les enquestes despres del debat d'avui el trobem ja per davant de Ferrer i d'Ingla...Que ningú el descarti !!!

Jubilació als 67

2010-02-27T07:11:00.000-08:00

El passat dimecres vaig estar convidat a participar al programa de TV3 "Banda ampla". El tema del debat era "Jubilació als 67".

Em van localitzar mitjançant el grup del facebook del qual en soc el creador "sóc del 59" i em van seleccionar com a portaveu d'un col.lectiu, els dels nats del 59, que serem els primers que, cas d'aprobar-se la llei que proposa el govern, ens jubilarem 2 anys més tard del que la llei contempla actualment.

La postura que jo vaig anar a defensar, prèvi sondeig amb la gent del grup abans esmentat, és que no estem d'acord amb aquesta proposició qu entenem que no està ben planificada i que a més trenca l'acord que en el seu dia van signar la totalitat dels grups polítics anomenat "Pacte de Toledo". El "Pacte de Todedo" entre moltes d'altres coses contempla que per damunt de tot es mantindrà la edat de jubilació als 65 anys.

Sota la meva opinió i pel que vaig poder veure en el transurs del programa, la de la gran majoria, es que no s'ha d'imposar la edat de la jubilació a partir dels 65. Que cadascú sigui lliure de jubilar-se quan la seva feina, el seu esprit i la seva salut li ho permetin. No es el mateix un ofici de camioner o de pagès que el de comercial o el d'actor per posar alguns exemples. Soc de la opinió que en qualsevol cas ens hariem de regir per anys cotitzats i no pas per anys naturals.

Per altra banda no deixa de ser curiós, que estiguem jubilant empleats de banca als 55, i que per contra volguem perllongar la edat de jubilació quant molta gent de la meva generació esta desesperada busant feina.

El que hem de fer per garantir-nos que tots cobrarem la nostra pensió quan ens arribi el moment, es centrar tots els esforços en crear llocs de treball i donar empenta als emprenedors enlloc de distreure al personal amb noticies que ni tant sols han estat consensuades utilitzant els organs de govern que ha d'utilitzar qualsevol estat democràtic abans de llençar "globus sondes" innecessaris.

TEMPS DIFICILS

2010-01-13T15:32:00.000-08:00

Cada cop que hi ha una crisi, escolto dir a la gent que la passada va ser pitjor. Que les crisis sempre existeixen i existiran i sempre passen i passaràn. Pot ser que així sigui, de fet històricament sempre hem explicat les anteriors la qual cosa demostra que d'una forma o altre es cert que aquestes passen...però jo crec que aquesta que ens afecta ara no serà tant fàcil de superar. Hi ha masses factors que influeixen sobre ella. La Construció (que sempre esta en mig de totes les crisis), els bancs (que mai havien patit la crisi) i els polítics (que no son capaços d'inspirar gota d'optimisme davant una crisi).
Els que ens hem de guanyar "les garrofes" cada dia que ens aixequem del llit, i que no tenim la sort de tenir un sou fix ens adonem que la situació que es respira no convida a l'optimisme, al menys ni a curt ni a mig termini.
Qui en ocasions anteriors normalment ha aixecat aquestes situacions, ha estat la pròpia ciutadania, principalment la gent emprenedora, amb ganes de tirar endevant les empreses, els projectes i en definitiva també el país. No esperem que els bancs obrin les aixetes, ni que els pisos es començin a vendre a partir del mes que ve ni de l'altre...però si que responsabilitzo personalment els polítics que no son capaços de deixar de banda els seus reptes personals per pensar en els reptes que te el país i la seva gent...veure que qui ens governa es dedica a competir amb els seus socis de viatge i s'oblida d'imprimir l'optimisme al seu poble es un mal negoci...Anar a demanar un ajut o a fer una consulta a qualsevol departament de la Generalitat es desesperant.
Els espectacles que ens ofereix l'actual equip de govern davant els mitjans de comunicació es deplorable culpant-se els uns als altres de les males o contradictories decisions i mentre tant la crisi no dona simptomes de recuperació.
I per si no n'hi haguès prou ens dediquem desviar l'atenció amb coses tant importants com anunciar que volem els Jocs Olimpics d'hivern per l'any 2022 de la qual cosa no n'estava informada ni la directora general d'esports de la pròpia Generalitat.
Personalment nomès em queda la esperança de que els electors passin factura als nostres politics en les properes autonòmiques i que les urnes no ens portin novament al frau politic que suposa un "tripartit" "entesa" o com se li vulgui dir...la democràcia te aquestes "incoherències" que tot i ser legals son incomprensibles...

Que no es repeteixi la història.

2009-12-07T08:04:00.001-08:00

Quan es va constituir el Mercat de la Flor fa ja prop de 27 anys, fruit de la voluntat dels productors de la comarca, els estatuts contemplaven que la Junta Rectora que havia de regir el rumb de la SAT es portaria a terme amb el sistema de llistes obertes. Llistes obertes significa que totes les persones que siguin socis de la SAT poden presentar-se lliurement i la Junta finalment la formaràn les persones mes votades.

Sota la meva opinió i també a la que va arribar la gran majoria desprès dels fets que relato mes avall, aquest sistema comporta un risc massa alt per liderar una institució que necessitaría d’un dinamisme constant per afrontar els reptes que es van proposar els pagesos en el moment de la seva fundació.

Aquest sistema va funcionar fins que durant el primer mandat del President Llorenç Vila va enfrontar dues postures de gestió que es va traduir amb fortes i greus discrepàncies personals generades per en Francisco Casamitjana que no van fer sinó que perjudicar la marxa i sobretot la imatge de la institució.

Aquest enfrontament que va durar uns anys i va acabar als tribunals, va fer replantejar a la Junta Rectora el sistema de votació per les properes eleccions. Tant va ser així que l’Assemblea de socis va decidir que a partir de la següent legislatura el sistema electoral fos mitjançant llistes tancades, en les que cadascuna presentés el seu programa pels propers quatre anys. D’aquesta forma els socis podrien votar un model de gestió i es garantía un consens entre els membres que formaven part d’una mateixa llista.

Ja he parlat en anteriors escrits, en aquest mateix bloc, que el Mercat ha anat perdent pistonada des de fa molt de temps perquè no s’han sabut afrontar els reptes més importants amb valentia i fermesa. Hi ha hagut enfrontaments entre Juntes i oposició que han fet que es perdés de vista que s’havia de treballar pel conjunt de socis de la SAT i afavorir els interessos del conjunt i no pas establir baralles i mocions de censura que no van portar enlloc mes enllà del desencant i perdua de confiança de tothom.

Avui miro amb tristesa com davant de la mancança per trobar persones disposades a formar una candidatura, s’ha tornat al sistema primitiu de les llistes obertes.

Esperem que la història s’equivoqui per una vegada i que aquest sigui el principi d’una nova etapa que aglutini un conjunt de persones que vetllin d'una vegada per totes per la prosperitat i l’impuls que necessita el sector. Esperem que aquest pas enrera no es converteixi en la segona part d’uns fets que estic segur que ningú vol que es tornin a repetir.

CARTA OBERTA A UN PRESIDENT

2009-10-09T07:19:00.000-07:00

Benvolgut "senyor" Laporta,

Espero que no pensi que pel fet de no ser soci d'aquest gran club, no em dona dret d'opinar sobre la seva forma de ser i d'actuar.

De tota manera, si així fos jo hi tinc molt menys a perdre que tots els que han saltat de la seva Junta avorrits al seu costat. Jo, al cap i a la fí per vostè nomès dec ser un pobre afeccionat del futbol i d'aquest club. Però alhora tinc l'aventatge de poder dir el que penso sense demanar-li el seu consentiment i sense rebre'n les mateixes consequències que els seus ex-companys de Junta.

I consti, que li he de reconèixer que ha estat l'únic President capaç de fer front als "Boixo nois" la qual cosa diu molt a favor del seu "valor", que no de la seva persona.

"Valor" es precisament el que a vostè li ha sobrat sempre per afrontar situacions que d'altres en el seu lloc no haguessin suportat, com la de continuar presidint el Club tot i haver aguantat una moció de censura amb la gran majoria de vots en contra. Majoria, per altra banda, insuficient des del punt de vista legal, peró mes que suficient des del punt de vista moral per qualsevol altre persona amb un mínim de dignitat.

La manca de respecte als socis, tildant-los de deixar-se "embaucar" perquè no estaven "al loro" en una assemblea de compromissaris n'es una altra prova del seu "valor"

Vostè, "senyor" Laporta ha estat aquella mena de persona de les que ja n'he conegut unes quantes en aquesta vida. D'aquelles "persones" que jo resumiria amb una frase d'un vell conegut seu; "Teatro del bueno".

Pero als actors afeccionats com vostè acaben sent descoberts. Perqué segons el seu curriculum vostè deu ser un professional com advocat, pero com a actor un auténtic afeccionat. I els actors afeccionats, acaben actuant malament un dia o un altre.

"Senyor" Laporta, vostè fins ara, a més de "valor" ha tingut la sort de cara i quan estava acabat li va apareixer un Sant encomanat del cel que li va salvar l'honor guanyant copa, lliga i champions, però no s'enganyi, això no es mèrit seu "senyor" Laporta, això sens dubte es mèrit d'un entrenador carregat de seny i professionalitat.

I ara que l'equip ho ha guanyat tot, vostè torna a veure's les orelles i torna a alardejar el seu "valor", i fruit d'això li encarrega al seu director general (al que desprès deixa amb el cul a l'aire) una investigació per treure els draps bruts del qui volen fer ombra al seu dofí en la futura candidatura, el Sr. Sala Martin.

Però com tots els actors afeccionats, torna a quedar al descobert quan en acabar l'obra i mentre el public encara està aplaudint al director de l'obra, vostè baixa el teló i es deixa els papers del guió entre els espectadors. Per enèsima vegada l'han tornat a enxampar.

"Senyor" Laporta, ja li queda poc temps al capdavant de la institució. Si us plau, no exhibeixi més la seva prepotència i marxi amb la poca dignitat que li queda gràcies als èxits aconsseguits pel "savoir fair" del seu gran entrenador.

NATURAL BRANDING - NOVA ETAPA PROFESSIONAL

2009-09-20T08:45:00.000-07:00

Tenir una feina que t'agradi es un privilegi, el desig de qualsevol persona minimament ambiciosa.

De petit estava convençut que nomès hi havia una feina com la que descric, la de futbolista. Sempre pensava –quina sort aquests paios, jugan a futbol perquè els agrada i a més cobren-. Però , quan et vas fent gran, i has passat per diferents etapes professionals, t’en adonnes que no es així. Cada persona te les seves virtuts, i aptituts, però no tothom es capaç de saber-les trobar. Aquesta es la clau, lluitar per fer el que t’agrada.

Els meus 13 anys al capdavant del Mercat de la Flor em van passar volant. Ara, vistos des de la perspectiva i mirant enrera m’en adono del perquè em van passar volant. M’agradava la feina que feia i a més me la creia. Em pasava més de les vuit hores de rigor entre feina , reunions i viatges, però mai s’em van fer llargues. Era un privilegiat. Tenia una feina i a mès disfrutava fent-la.

Però sóc home de conviccions fermes i un bon dia m'en vaig adonar que els socis van deixar de creure en ala seva pròpia empresa (S.A.T.). A partir d’aquí s’em va començar a fer monòton. Jo tampoc creia en el que feia i vaig perdre el més important en una feina, la il.lusió . Per aquest motiu vaig decidir posar fi a aquella etapa i encetar-ne un altre.

He de reconèixer que em va costar ubicar-me novament en algun projecte que m’agradés, però finalment vaig complir tres anys de tràmit com a assessor immobiliari en una agència dedicada especialment a la venda i lloguer de naus idustrials. Al Mercat havia participat en dues grans ampliacions i entenia una mica d’aquestes coses.

El mes de maig d’enguany, es va posar en contacte amb mi el Fernando, una persona que vaig conèixer també en la meva época al Mercat, i amb el que posteriorment vàrem continuar mantenint una relació d’amistat. Amb el Fernando vàrem treballar conjuntament per muntar un projecte de “guinguetes” de flor a tot Catalunya. Un projecte que ell ja havia desenvolutap al Pais Basc amb éxit.

El Fernando es una gran persona (mai mes bén dit amb els seus 120 Kg.)persona senzilla, amiga dels seus amics, sumament treballadora i que sempre esta barrinant idees per posar a la pràctica . En una d’aquestes idees va engegar una nova linea dins del seu grup d'empreses Krabelin. Una empresa dedicada al màrketing promocional amb productes naturals derivats de la flor i la planta, Natural Branding.

L’empresa li estava funcionant força bé a Euskadi i fruit d’aquest èxit s’havia proposat obrir una delegació per atendre els clients de Catalunya i Llevant. Va ser llavors quan em va oferir desenvolupar aquesta tasca.

Desprès dun parell de viatges a Vitória i d'unes quantes reunions amb ell i amb la Edurne, la seva consultora professional, aquest estiu hem segellat l’acord i des de l’1 de setembre ja soc el Delegat de Natural Branding a Catalunya.

Estic força il·lusionat per varis motius; perquè el Fernando es una gran persona, per la seva confiança, i sobretot perquè crec en un projecte fet realitat que s'adapta perfectament a les meves aptituts i desitjos professionals.

MILLET NO ES UN CAS AILLAT

2009-09-19T08:16:00.000-07:00

Llegeixo amb sorpresa i alhora indignació la noticia apareguda aquesta setmana a la premsa ocupant la primera plana.

Felix Millet, que estava sent investigat per frau com a President de Fundació Orfeó Català-Palau de la Música, ara es declara culpable, segons sembla per expres consell del seu advocat.

Home d’aparent tarannà respectuós, President ‘una institució fins aleshores exemplar (ara sembla que nomès de portes en fora). Ex-directiu del F.C. Barcelona i perquè no dir-ho, amb cara de bona persona.

No en tinc cap prova, però n’estic convençut de que Millet no actuava sol. Es impossible fer un desfalc d’aquestes dimensions, durant tants anys sense que ningú més hi estigui implicat.

Que hi tenen a dir els auditors en tot això? Ens preguntem molts.

Això em fa venir a la memòria records i vivències que ja tenia pràcticament oblidades.

La meva vida professional va estar vinculada uns quants anys al Mercat de la Flor de Vilassar. Aquesta SAT actuava sota una Junta Rectora que era reelegida cada quatre anys i constantment auditada. I us ben asseguro que els comptes es poden presentar de moltes formes. Fins i tot es poden arribar a fer obres civils per un valor del doble del que s’ha pressupostat i son aprovades per l’ assemblea general dels socis.

Vaig estar sota les ordres de quatre Juntes Rectores i vaig poder comprovar que et pots trobar de tot; persones collonudes, persones interessades, i persones que entren sent collonudes i acaben sent interessades.

Quan ets tota una institució, o quan representes un sector tens accés a molts contactes d’alt nivell. Sobretot quan s’organitza un esdeveniment, una inauguració o un acte polític, on molts d’aquests venen a penjar-se medalles Es negocien molts interessos comuns que afecten al sector i com a representant del mateix tens la oportunitat d’apropar-te a gent important.

Tot això que he viscut, i evidentment salvant les distàncies, m’ha tornat a la memòria quan he vist el cas Millet. De vegades els contactes t’apropen tant a la gent important, a la gent de poder, que pots caure en certes temptacions que acaben sent irreparables. Podria ser que en Millet fos un d’aquests casos. Tard o d’hora es demostrarà.

M’agradaria pensar que casos com aquest siguin casos comptats, encara que sembla que cada vegada proliferen més. Però aquest especialment, per tractar-se d’una persona fins aleshores presumptament honrada i d’una institució presumptament modèlica ha fet que al llegir aquesta noticia m’hagi indignat especialment.

Hi ha persones que neixen bones i es moren bones. Hi ha persones que neixen malèvoles i moren com si fossin bones perquè ningú ha descobert el seu passat. I també hi ha persones que neixen bones, es tornen malèvoles i moren soles.

12 DE MAIG DIA DE LA FIBROMIÀLGIA

2009-08-24T10:37:00.000-07:00

El 12 de maig, des de fa uns anys es recorda que existeix una malaltia que afecta en un alt percentatge a les dones, la fibromiàlgia. La gran desconeguda i en aquests estat espanyol la gran obviada, la negada, la no reconeguda. Poc a poc alguns metges ja tenen consciència de la seva existència i intenten recomanar remeis per ajudar a suportar-la. Les afectades pateixen un dolor constant durant 24 hores diàries i set dies a la setmana. Com el seu nom indica és dolor muscular i per tant, al desconèixer els orígens, els millors remeis acostumen a ser relaxants musculars que normalment són els components dels medicaments per combatre les depressions. Les benzodiazepines, el diazepan, els tricíclics, el triptizol, ajuden en bona part a fer aquest efecte de relaxació del muscle i per tant el dolor es redueix. No marxa mai. Les inhabilita. El cos perd la seva forma.

També canvia la forma de viure. La de les malaltes i els seus. Poden fer un dia de gran festa, de viatge, d'escapada però l'endemà precisen descansar. El seu cos no els aguanta el ritme normal. I cal comptar amb les que a més tenen fatiga crònica. Han de portar una vida més tranquil·la. Tots, elles i la família i per tant la mentalitat ha de canviar. S'han de fer les coses d'una forma diferent. Anar al cinema ja no és tant habitual. Que estiguin assegudes en la mateixa postura més de mitja hora seguida ja és com un miracle. Per tant el mateix que anar en avió, en tren. En cotxe si ho poden fer però aturant-se al menys cada hora per poder estirar les cames. Els hàbits familiars han de canviar-se i per tant la mentalitat. Però això tant sols és qüestió de mentalitzar-se. Fer un canvi de xip.

El més greu és que en aquest País i en tot l'estat espanyol encara no està reconeguda com a tal, com a malaltia comuna. Fins fa ben poc encara hi havia metges i metgesses que les tractaven com a malaltes mentals. Les envien a visites amb psiquiatres. No tenen res mental. És quelcom que causa que el sistema muscular es vagi deteriorant. Com experiència personal, ja que la meva esposa Marta és una de les afectades, puc dir que la nostra vida va començar a canviar fa gairebé 12 anys. Una malaltia que li ha fet canviar la seva vida i la de tots.

Espero que la celebració del dia serveixi per molt més que per recordar-la. Cal trobar un remei efectiu. De ben segur que les afectades preferirien estar treballant gràcies a un medicament efectiu que continuar tota la seva vida amb la malaltia desconeguda per tothom menys per ella.

---------------------------------------------------------------------------------

Aquesta es una carta escrita per un amic, en Miquel Quintana que jo per la meva part he volgut publicar al meu blog perquè tot i que el meu cas es mes recent, (fa gairebé 2 anys) vull fer un reconneixement a la meva Helena alhora que ajudar a divulgar aquesta malaltía, descuneguda per molts i ignorada per d'altres.

GAMPER O PRESA DE PEL

2009-08-20T13:29:00.000-07:00

Sembla que alguna ombra torna a planejar per damunt de C'an Barça. O alguna cosa passa dins el cos tècnic, o lo del Gamper va ser una broma.

O bé el Guardiola va voler reivindicar la manca dels fitxatxes sol.licitats davant la secretaría tècnica i els directius o bé va voler demostrar que la seva soberbia està per damunt del bé i del mal. Però en tot cas, quedi clar que a la festa gran de la casa gran, que es el Trofeu Joan Gamper la gent no va al Camp a veure el Barça Atletic.

No pot ser que amb un Camp Nou plé fins la bandera on la gent asisteix amb tota la il.lusió del món, i el que es mes greu pagant tothom, ens trovem amb un equip inicial format practicament per jugadors del equip "B". Per molt que ens estimem la pedrera, que així és, el Gamper es una festa amb prou prestigi com per sortir amb un equip plagats de jugadors dels equips inferios del club.

Per la meva filla estalviar 40 € signifiquen quatre setmanades de la paga que li donem a casa. Per ella es un valor molt important i tot i així va decidir invertir-los en una entrada perquè li feia il.lusió anar al camp a veure els seus idols.

El Jeffren, el Thiago, el Marc Bertran, el Montoya, el Muniesa, el Fontás i el Jonatan Dos Santos potser ho serán en el futut, però no avui.

D'aixó jo en dic una "estafa".

BALOO, EL MEU GOS

2009-07-20T12:41:00.000-07:00

Fa 12 anys, quan tornava d’Angers d’un viatge de feina, vaig acompanyar l’Angel Puig a casa seva des de l’aeroport, crec recordar que aquell viatge l’haviem fet amb l’avió.

En arrivar a la finca, vaig veure que tenia una parella de schnautzers gegants que em van impactar molt. De fet era la raça mes maca que havia vist desprès de la meva passió pel pastor s alemáns. Quines plantes que tenien!!!

Recordo que feia poques setmanes que haviem hagut de sacrificar el “Jack”, un pastor aleman barrejat amb pastor belga. Un gos tremendament esverat pero molt bo en la practica de l’agility (quan no hi havia cap femella a prop, això sí).

Vaig prometre, com també ho vaig fer en les anteriors ocasions, que després d’aquell mal trangul no tornaria a tindre cap mes gos. Però no em vaig poder resistir a canviar d’opinió en observar aquella parella de shnaurzers”.

Per si fos poc, l’Àngel em va dir que acabaven de tenir camada i que si en volia un, era per mi. No m’ho podia creure…nomès vaig necessitar uns minuts per canviar d’opinió i acceptar el seu regal. Carai...i quin regal...

Quan vaig arrivar a casa amb aquella bestiola tots van “flipar” i ningú hi va posar repars, já tenim un nou gos a la familia.

Entre tots varem començar a proposar noms i la decissió per consens va ser posar-li “Baloo”.

He de dir que tots els gossos que hem tingut a casa s’han fet estimar, però em Baloo potser há estat diferent, há sigut molt fidel, molt educat, i molt esportista com el “Jack”, i sobretot molt noble i per tot això diria que ens l’hem estimat de forma especial.

Fins i tot ens l’emportavem de vacances quan anavem de camping, amb l’inconvenient que representava carregar una bestia de 50 kg. dins el cotxe fins la Vall d’Aran o l’Aragó.

Fa um any i mig el vàrem haver d’ingresar al hospital veterinari amb uma infecció general de pronóstic greu. Nomès entrar i fer-li les primeres proves já ens van donar poques esperançes...però s’em va sortir, era com um roure i s’en va sortir. L’anavem a veure tots cada dia al vespre i ell, n’estic convençut, nomès per aquest fet va triar viure.

Una setmana i mitja al hospital i cap a casa a cuidar-lo com um bebé, amb alimentació especial fins que es va recuperar del tot...bé, gairebé del tot perque amb el pas del temps va anar perdent pes fins que va deixar de menjar i já no va tenir forçes per remuntar...de fet gairebé ni per aixecar-se.

Finalment, el passat disabte el vàrem haver de sacrificar perquè no soportavem més veure’l patir...

No sé si tornaré a tenir um altre gos, però si finalment es així...estigues tranquil Baloo, no et prendrà mai el teu lloc perquè dificilment podrà ser tan dòcil, noble i fidel com tú. Gràcies Baloo per donar-nos a tota la familia 12 anys de companyía.

MAR DE FLORS SI, MAR DE FLORS NO.

2009-06-10T11:50:00.001-07:00

Fa uns anys, quan jo estava vinculat al Mercat de la Flor i n’era director, ens van vindre a veure la Rosa Galí, regidora de l’Ajuntament en aquella època i la Georgina Xufré a qui li havien encarregat organitzar el Mar de Flors.

La moguda, pretenia, si s’hem permet la comparació, traslladar la idea de “Girona temps de flors” al nostre poble, atenent que Vilassar de Mar, ha estat històricament vinculat al mon de la flor i la planta i a més comptava amb el referent dels professionals de Catalunya, el Mercat de la Flor.

Recordo que quan vàrem tenir la primera trobada, des del propi Mercat ja li havíem donat varies voltes al tema i sempre arribant a la mateixa conclusió; El que a Vilassar sempre havia funcionat eren les tradicionals exposicions a recinte tancat que s’havien fet uns quanta anys enrera amb la inestimable col·laboració dels floricultors del poble i les seves rodalies. Un altre exemple de l'èxit van ser les Hortimostres organitzades al Mercat on també hi tenien accés els particulars. Però la idea al carrer era una altra cosa, que no teníem massa clara.

Aquelles primeres exposicions iniciades a la avinguda Carles III,en els seus inicis, i al veral de l’Ocata posteriorment, tenien èxit perquè tothom s’implicava i ho feien de gust. Tots els floricultors aportaven els seus productes sense filar prim i tothom feia el seu muntatge en un espai comú. Això costava diners, es clar, però eren assumibles per tothom, eren temps en que om es guanyava la vida i es feia de gust sense mirar si es sobrepassava el pressupost, es clar, el pressupost de cadascú no el del poble.

El Model “Girona temps de flors” es un model diferent, els temps també ho son i la gent d’aquí o d’allà, sota la meva opinió, també som diferents. Fer una moguda al carrer, només per la seva extensió ja implica d’entrada moltes més coses; espais grans on es necessita molta mes flor per lluir que en un espai tancat, un equip de persones que s’impliqui desinteressadament, perquè del contrari els costos es disparen, i finalment la implicació de la gent del mateix poble, que no s’aconsegueix fàcilment.

I aquí, es on per mi resideix la clau de l’èxit. Per implicar a la gent del poble cal altre gent amb disponibilitat il·limitada que convenci als ciutadans per guarnir els carrers i/o els propis jardins. Però a més per guarnir-los amb gust, no de qualsevol manera, i regar-los cada dia no deixant que la planta estigui pansida l’endemà mateix fent mes pena que glòria.

Així es com funciona la Fira de l’arbre de Mataró i així es com funciona a Girona temps de flors. Liderat per un grup de persones amb aquesta disponibilitat. Normalment son les associacions dels amics de les flors i les plantes, constituïdes i formades per una majoria de gent jubilada, i alhora entesa que fan aquesta feina recolzats, i en tot cas subvencionats, pels corresponents Ajuntaments.

Per atraure gent de fora, a qui fem venir expressament de diferents indrets , alguns d’ells llunyans, cal fer uns muntatges que valguin la pena, però que alhora no costin un grapat de milions amb ajardinaments que durin dos dies.

Tampoc podem fer decoracions justetes, algunes de les quals no tenen ni flors…entre poc i massa… Al segle XXI cal inventar poc, però si hem de copiar, cal fer-ho bé. Copiar malament no té futur. O costa diners, o costa decepcions… i el que es pitjor…no deixa content a ningú!!!! Una cosa es impulsar iniciatives i l'altre subvencionar-les tota la vida.

ADEU AMÓS

2009-04-07T07:19:00.000-07:00

Segur que ens ha passat a tots alguna vegada. No saps perquè, hi ha persones amb les que hi “files” des del primer moment, de les que tens el presentiment que son bones persones, que estan plenes de bones intencions i que sempre estan disposades a “regalar” part del seu temps per qualsevol causa compromesa amb el món.

L’Amós Míguelez era aquesta mena de persona. Avui tinc la satisfacció de poder dir que vaig tindre el goig de conneixe’l durant la meva etapa al Mercat de la Flor.

L’Amós venia a comprar pels seus negocis de Ripoll i de Girona, però també era soci i tenia una botiga de complements al Mercat i un box exterior. Això el definia prou bé com una persona compromesa també amb el Mercat.

Sempre que ens veiem feiem la xerrada, no se li acavaben mai les ideies.Tenia botigues i també una empresa de serveis de jardinería i va engegar entre d’altres un projecte amb l’Ajuntament de Ripoll per iniciar al mon de les flors i les plantes als infants a través de les escoles.

El seu projecte “Net i Bonic” consistia a concienciar als alumnes mes joves sobre el respecte pel medi ambient i sobretot per les plantes. Amb això no hi guanyava diners…senzillament sembrava pel futur, i ho feia des de la seva pròpia iniciativa comn a professional del sector. L’Amós sempre va impulsar el consum allà on va aterrar. Pel seu projecte va rebre diversos reconeixements, tant dels ajuntaments amb els qui va consumar aquest projecte com de la Generalitat de Catalunya.

Mes endevant va oferir al Mercat la seva experiencia per tal de posar-la en pràctica a les visites escolars que feiem cada dia de venda directa amb escoles i entitats.

També recordo una anècdota que li va passar un dia de venda directa quan va venir a comprar; Es va deixar damunt d’un carry un sobre amb 263.000.-Ptes. (de les d’abanns que eren molts diners) i quan ja les donava per perdudes les va recuperar perquè un altre comprador les va trobar i les va lliurar a la oficina d’informació. Aquell dia es van trobar dues bones persones. Sr. Tàpies, una vegada més, la darrera en nom de l’Amós, gràcies per ser tant honrat.

Avui l’Amós ens ha deixat...sempre s'en van els "bons"...perquè?. Gràcies per deixar-me formar part del teu cercle de persones estimades. Ens veurem algún dia Amós...i per descomptat, ja saps que jo continuaré sent un enamorat de Ripoll...del teu Ripoll "Net i Bonic"...

LA CONVIVÈNCIA ENTRE DOS MERCATS

2009-03-18T08:00:00.000-07:00

L’any 1983 neix el Mercat de Flor i Planta Ornmental de Catalunya, fruit de la voluntad dels productors de la comarca de disposar d’una llotja pròpia que els permetès vendre els seus propis productes, desconfiats per la manca de transparència dels majoristes que fins aquell moment eren els seus únics clients. Els mateixos clients que posteriorment venien aquests poductes, majoritariament flor tallada, al mercat majorista de Mercabarna, en els seus inicis ubicat al carrer Lleida.
Creant un mercat pròpi, un mercat d’origen, el pagès podia controlar els preus i podia vendre tant als floristes com als majoristes, aplicant a aquests un descompte per volum de compra.
La ideia, no se si va ser bona o no, però en tot cas el control sobre el preu va ser una raó de pes per tirar endevant amb aquest nou projecte.
Durant els inicis, es van topar amb la resistencia frontal dels majoristes, però mes endevant les coses es van anar adaptant a la nova situació. Alguns majoristes van seguir comprant als pagesos a les seves parades i d’altres els van “castigar”, pero amb el temps tothom va anar assimilant el seu paper.
La situació va comportar que el Mercat de Vilassar es convertis en un Mercat d’origen i Mercabarna en un mercat de destí.
D’aquesta manera ambdos mercats van conviure durant els anys posteriors. Podriem dir que els clients es van auto regular per ells mateixos tenint en compte que els preus de Vilassar al ser directes del productor eren mes competitius alhora que la llotja de contractació era molt ràpida, amb la qual cosa s’havia de ser força àgil per comprar abans i en millor condicions que ningú. A Mercabarna, en canvi, el mercat és mes lent, els preus oscilen menys perque els majoristes hi carreguen el seu marge i això condiciona el preu del producte alhora que els clients tenen mes temps per comprar.
Una vigilia de Sant Jordi, però, el Mercat de la flor de Mercabarna va patir un desafortunat incèndi que va destruir per complert les instal.lacions i durant els anys posteriors es va haver de treballar en un Mercat provisional pendent de la decisió futura per part de la direcció del centre.
Durant un temps, des de l’administració, es va negociar amb les parts per arribar a un consens i fer un Mercat únic, però els interessos, els recels i els origens ho van fer del tot inviable.
Mercabarna va fer una aposta valenta i va comprar uns terrenys al Prat de Llobregat, just al costat del aeroport i un cop remodelat i adaptat l’edifici existent, l’any 2008 s’inaugurà el nou Mercabarna-Flor.
I a partir d’ara que?...La historia actual es un altre. En moments de crisi els articles “de luxe” son els primers que descartem de les nostres butxaques i aquest sector ha estat dels primers en rebre’n les consequències. Però també hi ha altres factors, podriem dir tècnics, que han estat determinants; la importació de paisos tercers (en flor tallada) amb qui no es pot competir pels baixos costos de producció, la invasió dels productes holandesos, i en el cas de Vilassar a més amb la escisió entre la Intermediació del mercat i la SAT. La Intermediació va fer que els darrers anys les exportacions de planta ornamental proliferessin força i el conjunt d’esforços entre els dos sistemes de venda convidaven a l’optimisme.
La realitat d’avui es que s’ha començat a girar la truita. La intermediació, que en el seu moment va justificar una obra de mes de 2000 m/2 deixa les instal.lacions del Mercat i si parlem de la llotja, entre els “paradistes” s’hi trobin gairebé mes “majoristes” que productors, ja que molts d’aquests han anat plegant i d’altres s’han reconvertit en comercials, amb la qual cosa ja es crea la principal incronguència dels principis històrics del Mercat.
El Mercat de Vilassar, s’ha convertit en un punt de concentració puntual i de tipología de clients concrets, de més volum de compra (auto vendes, majoristes, mercadilleros). La resta de clients mes modestos (floristes) que suposen, sota el meu entendre la amplia majoria, están proveïts directament pels pròpis majoristes/auto-vendes sense haver-se de moure del seu negoci. Això agefit a la caiguda en les vendes fa que molts clients prefereixin comprar car (i per tant vendre car) i que els portin a domicili, que desplaçar-se al mercat a buscar millor preu per ser competitius.
El Mercabarna-flor es continúa nutrint única i exclussivament de clients detallistes (floristes), basicament de Barcelona ciutat, acomodats a un tipus de compra sense estrés i sense risc (petites compres degut al ampli horari), però també sense la posibilitat del preu competitiu que ofereix el mercat de Vilassar.
Si a tot això li afegim que des del moment que a l’entorn del Mercat s’ha consentit la proliferació de negocis paral.lels, arrivem a les preguntes de sempre;
Es justifica en aquestes circumstàncies l’existència de dos mercats a menys de 30 kms. de distància? Li calía a Mercabarna-flor la construcció d’un nou mercat tenint en compte que a Vilassar hi havia espais disponibles i que molts dels seus “paradistes” son els mateixos? Es podran soportar els costos de les parades si la oferta dels mercats no atrau els compradors?
El sentit de la paraula “Mercat” es aquell que aglutina la millor oferta en el menor temps possible…sota el meu entendre els Mercats van cavar la seva pròpia tomba el dia que es van voler convertir en cash & carry sense les virtuds pròpies d’un cash & carry…

PARLEM DE JARDINS

2009-03-15T02:44:00.000-07:00

El marketing es un dels principals pilars de qualsevol negoci, sobretot en els negocis grans, en els negocis importants. Es clar que no tothom ho veu així; perque hem de gastar en publicitat? De que ens servirá? Es una despesa inútil? Amb els diners que ens estalviem de la publicitat podriem fer altres coses…
El que es inimaginable però, en qualsevol cas es que esta destinat al fracàs aquell comerç o negoci que te el seu aparador absolutament descuidat, I quan parlem d’aparador ho diem amb tota la seva extensió. Dificilment ens podem imaginar una botiga de roba on sempre hi veiem exposats els mateixos models, o una botiga d’il-luminació on les lampares estiguessin apagades? o de cotxes on aquests estiguin bruts i amb desperfectos exteriors? o anant mes enllà un restaurant on els serveis estiguin bruts i descuidats…
Això, que no costa diners, tambè forma part de la paraula màgica anomenada marketing.
Si parlem d’empreses emblematiques, empreses grans o empreses que son referents en el seu sectors…Ens imaginaríem passar pel davant del Corte ingles i veure la façana bruta i els aparadors tancats?
I si parlem de nosaltres. Creiem que tindria molt de futur una floristería o un garden on les flors tinguessin un aspetcte descuidat i les plantes les fulles grogues?
Probablement aquesta reflexió que faig des d’aquestes "humils" quatre ratlles es la mateixa que fan els clients i visitants quan es desplaçen al Mercat de la flor.
No deuen entendre veure uns jardins descuidats quan trepitgen el principal referent del sector de flors i plantes del país...
Per poder mantindre mes de 3000 m/2 d’ajardinament s’ha de subcontractar una empresa “professional” a la que se li pugui exigir mantenir sempre els jardins a punt i els parterres amb les plantes de temporada corresponents de cada estació de l’any. Que les podes es facin regularment i que s’efectuin els tractaments de prevenció de malalties dels arbres i de la gespa quan calgui. I tot això, no es pot fer amb una sola persona a dedicació parcial i pendent de que no agafi la baixa per no endarrerir la feina que comporta una extensió d’ajardinament com la que estem parlant.
Avui, passant per la N-II m’ha estat imposible divisar el Mercat de la Flor totalment amagat darrera les verdisses i plantes desvocades que presideixen els parterres del davant del majestuós i emblematic edifici.
Ens podríem imaginar “El Corte Inglés” a primera linea de carretera amagat darrera un bosc descuidat sense que els seus responsables hi donguessin cap mena d’importància?
Aquí no parlem de crisi…parlem de prioritats…

VA PER TU SISCU

2009-02-14T15:03:00.000-08:00

Crec recordar que una de les primeres persones amb qui vaig tindre una discusió al Mercat va ser amb en Francesc Ventura. El “Siscu” era una persona rebel per naturalesa, això si, tan rebel com lluitadora. Era la seva manera de ser, una persona que allà on hi veia possibilitat de fer negoci no s’ho pensava dues vegades.
Quan el Mercat va decidir aplicar les normes de control de qualitat, ell no va parar fins que va aconsseguir fer les bosses amb l’anagrama de les diferents categories, i les tires de colors per les roses, i els adhesius per posar a les bosses neutres, i els rotllos de plàstic per embolicar els gladiols amb el color de cada categoría…i finalment no va parar fins que va aconsseguir fer les cubetes taronjes de flor tallada de tots els tamanys possibles. Va comprar un motllo que li va costar un munt de diners, ara no recordo quants perque d’això ja fa uns quants anys, pero li va costar un ull de la cara, a ell i es clar, al seu germà Jordi.
Lo d’en Jordi també va tenir el seu merit, ja que li donava el recolzament a les seves propostes, que a vegades, com en el cas del motllo dels cubells fins i tot eren un xic imprudents. S’havien de vendre moltissimes cubetes per amortitzar aquell motllo.
Però el “Siscu” era així d’impulssiu i quan li rodava algun negoci pel cap, no parava de donar-li voltes fins que l’aconsseguia portar a terme.
Al Mercat, les seves parades sempre feien goig i sortien dels limits permesos perquè sempre pensava en millorar la seva oferta i vendre mes que ningú. Per aquest tema, m’hi havia discutit infinitat de vegades, pero…tot i que es posava com una “moto” quan li cridavem l’atenció, al final sempre acabavem resolvent racionalment la situació.
Aquest era el “Siscu” rebel i impulsiu, però… també vaig conneixer un altre “Siscu”. El de l’Hortimostra i el de la Copa Júnior. El que sempre estava disposat a montar un “sidral” per qualsevol moguda. Quan el Mercat va organitzar la Copa Júnior d’art floral, li varem demanar si podia reunir als seus amics del club “motard” per portar 15 Harley’s Davinson i guarnir-les de flor en una de les proves dels concursants. Com era d’esperar no solsament no ens va fallar sinó que varem poder organitzar la millor de totes les edicions de la Copa Júnior. Va ser espectacular veure entrar la seva colla amb ell al front dins la sala de venda amb un munt de Harley’s Davinson en marxa.
Aquest era l’altre “Siscu”, el que sempre estava disposat a col.laborar amb els actes i les causes del Mercat.
“Siscu”, espero que em disculpis per no haver-te vingut a despedir quan vas marxar cap el teu darrer viatge…però ningu no m’en va dir res fins pasat un temps.
Espero que allà on siguis et puguin arrivar aquestes quatre ratlles en prova del meu agraïment i amistat.
Una abraçada.

CARTA OBERTA AL MERCAT DE FLOR I PLANTA ORNAMENTAL DE CATALUNYA

2008-11-25T00:22:00.000-08:00

Desde la distància

Avui he tingut un dia especialment complicat. De fet la vida n’esta plena de situacions complicades que el dia a dia no ens dona la oportunitat d’analizar i en un d’aquests moments en el que no saps que fer, m’he posat a navegar per la xarxa, com faig de tant en tant, i no sé perquè, suposo que per aquelles coses de la nostalgia, he anat a parar a la pagina web del Mercat de la Flor. Aquella pagina de la que en vaig tindre la oportunitat i el goig de participar en la seva creació fa mes de sis anys. No ho puc negar, he sentit nostalgia, molta nostalgia. De fet, la meva etapa al Mercat ha estat la millor etapa de la meva vida professional. En els moments bons i tambè en els més durs, que per altra banda sempre hi son a tot arreu.

Penso en els grans projectes en els que vàrem dipositar tanta il.lusió tantes persones; el Netflor (pioner en la venda per Internet), el “flors x casa” (guinguetes al carrer), el programa de punts i regals per als clients de la venda directa, la campanya “posa flors a la teva vida” per fomentar el consum, l’Obertplant per l’exportació, el cash & carry de flor tallada, i molts d’altres de menys transcendència però no per això menys importants…

Avui, amb certa tristesa, desde la mateixa pagina web, exactament la mateixa que varem crear llavors (no ha canviat res), m’ho miro en la distància i sento encara mes nostalgia. Nostalgia de projectes fallits, de projectes aturats, de projectes trencats per la manca de recolzament per part dels pròpis socis. I em dona la sensació de que aquell Mercat que en Mitjans i la seva junta va impulsar amb una valentia envejable com a motor dels pagesos de la comarca, sembla que hagi tirat la tovallola i es mantingui nomès per pura inercia. I ja sabem que passa amb les inercies…que un dia s’aturen…i mentretant d’altres es renoven i creixen a nomès 30 kms. de nosaltres.

Es ben cert que estem atravessant moments de crisi, ho sabem tots, però això no ha de ser una excusa perquè no s’engegin projectes que ara mes que mai son necessaris. No es pot no apostar per res perquè així no hi han despeses importants i els comptes surten positius. Això no porta enlloc ni crec que sigui la il.lusió de ningú amb un xic d’ambició.

Han passat 25 anys, els mateixos que TV3, i la sensació que em queda avui, es que mentre aquests han crescut i han fet gran el país, el Mercat es fa petit i perd la bandera. La d’un col.lectiu amb poc sentit d’objectius comuns.

Avui ja s’ha desvinculat la Intermediació del Mercat, motiu de les grans disputes de les assemblees en els darrers anys. Ara tot es centra única i exclussivament en la venda directa, en la gran llotja de contractació creada des del primer dia on tothom i te cabuda, els que produeixen i els que importen productes de fora, però en tot cas amb un mateix objectiu. Amb tota sinceritat, crec que es l’hora de prendre decisions importants, d’encetar projectes potents o en el seu cas de recuper-ne els que un dia es van quedar en un racó d’algún calaix.

PERFIL

2007-04-19T05:52:00.000-07:00

Vaig neixer a Vilassar de Mar ara fa 49 anys. Casat amb l'Helena fa 25 anys (tot un èxit avui dia) i pare de dues filles de 23 i 16 anys. Fill i net de pagesos dels que destacaria les seves qualitats de treballadors i honrats però per damunt de tot, de bones persones.
Aquests son els valors que ells em van transmetre i sobres els quals he intentat basar la meva vida. Diria que crec haver-ho aconsseguit, o al menys aquesta es la sensació que en tinc. Dit d'una altra forma, estic molt orgullós de ser com soc.

Vida professional

He dedicat 13 dels darrers 15 anys de la meva vida a la tasca de director del Mercat de Flor i Planta Ornamental de Catalunya (http://www.mercatflor.com/). La etapa mes satisfactoria de la meva vida professional, que em va permetre conneixer de molt a prop a moltes persones i veure les coses des de la perspectiva d'un nombrós i important col.lectiu i no des del punt de vista individualista. http://diaridemataro.cat/ct/noticia:Cos/entrevistes:historic:2005:04/_/2472

Posteriorment a la meva etapa al front d'aquesta institució, tinc negocis propis i actualment soc assesor immobiliari en el sector industrial.

Esports, lleure i aficions
He jugat a futbol tota la vida, començant a la U. E. Vilassar, passant per la Salle de Premià, i acabant en el C.F. Mataró de la tercera divisió.
M'agraden practicament tots els esports i actualment practico el B.T.T. (Bicicleta de muntanya) al menys un cop per setmana.
Tot i haver nascut a 100 metres de l'aigüa (Casal de Curació), prefereixo les virtuts de la muntanya que les onades de la mar. (Pot ser perquè em marejo amb facilitat quan vaig a pescar)